Rebeca Martínez Pérez, passió pel tennis

Entrevistem una esportista de nivell, Rebeca Martínez Pérez

La Rebeca Martínez va estudiar a la nostra escola i ara es prepara per ser una esportista d'elit amb una beca al Newberry College de Carolina del Sud, als EEUU

¿Com et defineixes?

Vaig néixer el 1995. Després de provar diferents esports com la natació, la dansa o l’handbol, vaig trobar la meva passió, el tennis. Vaig començar en aquest món quan tenia 11 anys. Em considero una persona amb les idees molt clares, esportista, treballadora, divertida i lluitadora. 

¿Quan eres petita què volies ser de gran?

Al col·legi, els professors em preguntaven què volia ser de gran, però intentava visualitzar el meu futur i no el veia a Granollers. A força de competir, avançar, guanyar, perdre, caure i tornar-me a aixecar em vaig adonar que el meu somni i objectiu era aconseguir una beca per estudiar a l’estranger. 

¿Vas suspendre alguna matèria al col·legi? ¿Va ser fàcil superar el batxillerat?

No vaig suspendre cap matèria, però per fer el batxillerat vaig anar a un centre d’alt rendiment esportiu (CAR) per poder compaginar els entrenaments, la competició i els estudis, ja que entrenava 4 hores diàries.

¿Com era la teva relació amb els companys del CAR?

L’ambient a classe era molt bo. Els meus companys també eren esportistes de golf, tennis, natació, patinatge, gimnàstica rítmica, halterofília, etc. Tots teníem un estil de vida molt semblant, entrenàvem molt cada dia per aconseguir els nostres objectius, però cadascú en la seva categoria i esport.

¿En alguns dels teus entrenaments, vas tenir alguna “baralla” amb l’entrenador?

No, en aquest aspecte sóc bastant disciplinada. La meva actitud en els entrenaments és positiva, m’esforço a entrenar el millor possible i escolto sempre els consells dels meus entrenadors.

¿Quan vas saber que et donaven una beca per marxar als Estats Units, quina va ser la teva reacció? 

Diuen que qui la segueix, l’aconsegueix, i jo no vaig parar fins aconseguir-ho. Recordo que quan la meva mare va saber la noticia va venir corrents cap a mi, em va fer una abraçada i em va dir que m’havien acceptat al Newberry College de Carolina del Sud. Jo estava molt feliç però en aquell moment no m’ho creia. 

En arribar a Newberry College quines sensacions vas tenir? Com és la vida allà? És diferent que a Espanya?

Vaig sortir des de Barcelona amb una noia d’Almeria que també anava a la mateixa universitat que jo. Sincerament, vam tenir molta sort d’anar juntes perquè la primera vegada que viatges sol vas molt perdut i necessites algú en qui recolzar-te i poder-te ajudar mútuament. 

A la meva universitat hi ha diferents esports com el tennis, el futbol masculí i femení, el futbol americà, el golf, el voleibol, animadores, etc. Jo estic vivint en un campus on hi ha tots els de l’equip de tennis. Al matí anem a classe i dinem. El menjar és el típic menjar americà com les hamburgueses, els “hot dogs” i el pollastre. També hi ha amanides, peix, pasta i arròs però res a veure amb el menjar d’Espanya. Després entrenem i fem físic i a la nit anem a veure algun partit en què animem a la nostra universitat.

¿El teu primer trimestre allà va ser difícil? Com vas superar els problemes?

Amb el canvi d’horari, el menjar, l’idioma i l’estil de vida va ser més difícil adaptar-se els primers dies però la gent va ser molt agradable i em va ajudar molt. 

¿Quins estudis fas a Newberry College?

Ara estudio la carrera de Business Administration i l’any que ve faré doble carrera i també estudiaré Sports Management.

¿Penses que acabar instal·lant-te definitivament als Estats Units?

La meva idea després d’acabar la carrera és quedar-me un any treballant als Estats Units; la veritat és que no m’importaria quedar-m’hi també a viure. Però un lloc només val el que valen les persones amb qui et trobes, i per a mi els Estats Units no valdrien res sense els meus germans al meu costat o, si no els puc veure de tant en tant; així que, tard o d’hora, hauria de tornar a Granollers.

Oriol Martínez i Emilio Martínez