Esmorzar solidari 2018

Els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Jardí organitzen l’esmorzar solidari en dates nadalenques. L’objectiu principal és recollir diners per col·laborar amb entitats d’ajuda social. Una part dels diners recaptats aquest curs han anat destinats a la Fundació Pasqual Maragall, entitat fundada el 2008, que es dedica a la investigació sobre l’Alzheimer, i l’altra part ha anat destinada a REIR, que impulsa projectes solidaris destinats a la infantesa en risc d'exclusió social.

Dies abans de l’esdeveniment, els alumnes de 3r d’ESO van visitar les classes de l’Escola per informar sobre la destinació dels diners, l’hora i el lloc on se celebraria. La veritat, és que van ser una mica tímids, però tot i així els vam entendre.

Els alumnes organitzadors, es van dividir en grups, amb les diferents tasques: gestió de l’equip d’àudio i so al Parc de Ponent, que semblava allò un concert del Palau Sant Jordi. Un altre grup es va encarregar de repartir el pa amb xocolata als més petits del centre i els grups restants es van quedar al col·legi fent els darrers preparatius.

Es van organitzar diversos actes durant tot el matí per celebrar el Nadal. Primer, segon i quart d’ESO van fer tallers per decorar les classes, mentre que infantil i primària estaven fent altres activitats i jocs nadalencs.

Un cop va arribar l’hora d’esmorzar, tots els cursos de l’ESO i de 5è i 6è de primària es van reunir al Parc de Ponent per escoltar nadales cantades pels alumnes de cinquè i 3r d’ESO; però, entre nosaltres, cal millorar l’afinació dels de 3r d’ESO... Els va sortir algun gall. Com si fóssim al concert d’Eurovisió...

En poques paraules, aquest esmorzar solidari ha estat ple de sorpreses i d’esperit nadalenc.

Maria Casademont

Compromís amb les dones, Premi Nobel de la Pau 2018

Denis Mukwege i Nadia Murad guanyadors del Premi Nobel de la Pau 2018

Ja fa 123 anys des que Alfred Nobel va començar a Oslo, Noruega, el lliurament dels prestigiosos Premis que duen el seu nom, però no va ser fins 1901 que es va iniciar el lliurament dels premis Nobel de la Pau. Aquest premi comprèn subapartats segons l’àmbit, com ara, al major o millor treball per a la fraternitat entre nacions o la celebració i promoció de congressos de pau.

Al llarg de la història s’han atorgat un total de 99 premis, però, en 19 ocasions la convocatòria no va tenir premiats ja que cap dels projectes no va ser considerat de la importància indicada, en aquests cas els diners es van reservar per a l’any següent. Poden rebre el premi una, dues o tres persones; així, en l'edició del 2018 el Premi Nobel de la Pau ha estat atorgat a Denis Mukwege i Nadia Murad.

"Vint-i-un segles de masclisme, vint-i-un segles de lluita."

Denis Mukwege és un ginecòleg que tracta les víctimes de violència sexual a la República Democràtica del Congo. En quinze anys, ha atès més de 40.000 dones víctimes de violència extrema. L'any 1989 es va convertir en metge i director de l’Hospital General de Lemera. Però el 1996, durant la primera guerra del Congo, l’hospital va ser destruït. Mukwegw va haver de traslladar-se a Bukavu on va fundar l’hospital Panzi amb la idea de lluitar contra la mortalitat materna.

L’any 2013, el nou  hospital ja tenia 398 treballadors i un pressupost anual de 3,2 milions USD; disposa de 450 llits, 250 dels quals estan reservats a víctimes de violència sexual. Les pacients que no poden pagar l’atenció mèdica són tractades de forma gratuïta. A més, Panzi tracta de proporcionar a les pacients assessorament psicològic.

Actualment, el Dr. Mukwege atén 20 pacients per dia la major part de les quals, de set a deu, pateixen problemes de salut i lesions degudes a la violència sexual.

“Comparteixo aquest premi amb els jacidís, iraquians, kurds i altres minories perseguides i les incomptables víctimes de violència sexual a tot el món”, va declarar Mukwege en recollir el premi.

Per la seva banda, Nadia Murad és una activista dels drets humans jazidí i supervivent de l’esclavitud sexual de l’Estat Islàmic a Irak.

L'any 2014 Daesh va atacar la seva terra natal a Sinjar amb la intenció de netejar ètnicament Irak dels jecidis i en aquests fets històrics es van produir moltes violacions, una de les vícitmes de les quals va ser Nadia Murad.

Nadia ha guanyat el premi pel seu gran treball centrat a reunir-se amb els líder mundials per crear consciència sobre Daesh i la seva campanya genocida contra els jecidis.

“Això demostra que vosaltres ja heu sigut reconegudes. Aquest premi no tindria sentit sinó reconeixes la lluita de la dona”

Ainhoa Gonzalez i Imara Gerber

Un allunatge ben especial

El president dels Estats Units, John F. Kennedy, va anunciar el 1961, davant el Congrés del seu país, que, abans que acabés la dècada, una missió nord-americana aterraria a la Lluna.

I... sabeu què?

Així va ser. El 20 de juliol de 1969, la nau Apol·lo 11 es va posar en sòl lunar i l'astronauta Neil Armstrong va baixar de la nau deixant marcades les seves petjades. 

"És un petit pas per a l’home, però un salt gegantí per a la humanitat", va dir el viatger espacial, i 600 milions de telespectadors de tot el món van escoltar les seves primeres paraules.

Va arribar al satèl·lit de la Terra acompanyat per l'astronauta Buzz Aldrin, mentre Michael Collins romania en òrbita lunar. La nau va aterrar a l'àrea denominada "El Mar de la Tranquil·litat", una vasta extensió de fina sorra i roca.

Van recollir més de 20 quilos de mostres lunars, sembla molt, però no us deixeu impressionar, perquè no és ni la centèsima part de la superfície lunar. Encara queda lluna!

Els astronautes Edwin Buzz Aldrin i Neil Armstrong van romandre a la superfície lunar 21 hores i 31 minuts, un 20 de juliol de 1969, van estar a superfície llunar, més que nosaltres al nostre llit.

La carrera espacial, que no és exactament córrer per l’espai, es va demorar a causa del conflicte i constant competició entre la Unió Soviètica i els Estats Units en temps de la Guerra Freda, però no tot és tan senzill com fer deures, van haver moltes missions; entre elles, les missions Mercury i Gemini, que van orbitar la Terra amb astronautes a bord. Després va arribar el programa Apol·lo, amb diverses missions de prova sense tripulació i dotze missions tripulades. La missió Apol·lo 11 va aconseguir l'històric fet.

"Va ser una gesta de dimensions tan colossals que la potència del coet Saturn V, que va elevar a l'espai exterior la missió Apol·lo 11, no ha estat superada 50 anys després", comenta Germán Porta, divulgador científic del Planetari de Bogotà.

Per què l’home volia anar a la lluna…. A qui no li hauria agradat ser astronauta, de petit….o de gran?

Claudia Guallarte i Manel Jimenez

El nou professor de música

Aquest curs tenim una nova incorporació a l'equip de profes de Secundària, en Miquel Fernàndez, un integrant del grup In Crescendo.

“La música és el cor de la vida. Per ella parla l’amor; sense ella no hi ha bé possible i amb ella tot és bonic.”

Miquel Fernàndez és, des de principis del curs 2018-19, el profe de música de l’ESO. Li hem fet una entrevista amb l’objectiu de conèixer una mica més de la seva professió i del grup In Crescendo.

Amb quants anys vas interessar-te per la música? 

Als 14 anys.

Què significa per a tu la paraula ‘’música’’? Què t’aporta la música?

Ho significa tot per a mi. És diversió, feina...,  és allò que ha fet que sigui qui soc avui dia, és allò que m’ha fet pensar com penso...

Quins són els teus ‘’hobbies’’?

Llegir, mirar sèries, el cinema. Tot el que estigui relacionat amb l’art (dibuixar, pintar), els jocs de taula, i fer excursions.

Què és per a tu el teu grup ‘’In crescendo’’?

La possibilitat més gran de la vida. És allò a què he dedicat més temps de la meva vida, allò en què més esforç he posat, més temps. Tot en general.

Quan i com es va formar aquest grup?

El juny de 2014 TV3 va oferir a Amics de la Unió que participessin en un concurs. I com que eren grups molt grans van escollir uns quants que anessin al concurs i són els del grup actual.

Què vas sentir quan vau guanyar el concurs?

Molta alegria i sobretot descans. Quan el vam guanyar vam aconseguir el que volíem. I vam veure que havien valorat el nostre esforç.

Quan surts el carrer et sents una persona normal o la gent et reconeix?

Em sento una persona normal, tot i que és veritat que de vegades em reconeixen; el més estrany va ser una vegada que vaig anar de viatge a Londres i una família em va reconèixer.

Has tingut conflictes pel fet de pertànyer al grup?

De vegades no tots pensem de la mateixa manera i això genera petits conflictes entre nosaltres, però mai res greu; sempre ens hem mantingut units i sempre amb el respecte davant de tot.

És la primera vegada que fas de profe? En cas negatiu, on més has treballat?

El curs passat vaig ser profe en un institut, i també he fet classes de guitarra, cant...

A part de ser professor, treballes en algun altre lloc?

Sí amb el meu grup In crescendo, faig de mànager, i també actuo de mag a Canovelles.

Recomanaries als joves que facin extraescolars de música? Per què?

Sí, ja que et porta a una recompensa pròpia i t'obre moltes possibilitats sempre que hi tinguis interès. 

Quina opinió tens del trap? 

No és el meu estil, però cal entendre per què està afectant tant els joves, per què s’ha fet famós i a quines edats es podria escoltar (amb precaució).

Divendres 8 de febrer en Miquel Fernández presenta nou disc. El podeu anar a veure cantar en directe just davant de l'Escola, al teatre Auditori. Li desitgem molta sort!

Berta Solé i Aya Tammina

Intercanvi 2018-19 Primera part: Alemanya ens visita

Per segon curs consecutiu, la professora d'alemany de l'ESO, Anna Stella, ha organitzat un intercanvi amb el Gymnasium Ochsenhausen. 

El passat 7 d’octubre van arribar a l’aeroport de Girona els alumnes alemanys pera la primera part de l’intercanvi amb 4t d'ESO d'aquest curs. Després de les presentacions amb les famílies,  vam anar a passar una tarda lúdica a la bolera, on vam tenir l’oportunitat de començar a conèixer-nos.

Durant aquella setmana vam fer diverses activitats. El primer dia, independentment que no hi hagués classe, vam quedar per anar a la bolera i poder trencar el gel. L’endemà vam donar-los a conèixer Granollers i també vam fer una visita a l’alcalde, en Josep Mayoral, que els va donar la benvinguda a la ciutat. El dimarts vam anar a Barcelona i vam fer una altra visita guiada que havíem preparat a classe unes setmanes abans. També vam fer tallers a l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert i dins de l’escola.

Un dels dies més divertits va ser el divendres, ja que vam anar tots a la platja de Calella de Palafrugell amb les nostres famílies i ens ho vam passar realment bé, i els alemanys van tenir l'oportunitat de banyar-se al mar. Però el millor dia va ser el dissabte, sens dubte, perquè vam fer la festa de comiat, i va ser un dels moments més emotius que vam viure durant la setmana, ja que vam cantar, ballar i aprofitar els últims moments que ens quedaven junts. Quan va arribar l’hora de dir adéu, van haver moltes llàgrimes, perquè no els tornarem a veure fins que anem a Alemanya al març.

Aquella setmana vam crear noves amistats que sabem que duraran molt, i va ser una oportunitat per a tots els estudiants, els d’alemany i d’espanyol, per poder aprendre més d’una nova llengua i aspectes culturals i socials. Va ser una experiència que ningú de nosaltres oblidarà. A dia d’avui encara se’ns posa la pell de gallina en veure aquelles imatges que contenen moments especials i inoblidables.

I sí, aquesta experiència és totalment recomanable i estem segurs que la repetiríem. Pel que fa a les nostres famílies, també han passat una bona experiència, ja que han conegut a persones amb cultures diferents i afirmen que també repetirien l’experiència.

Ja estem impacients per al nostre torn, quan serem nosaltres els qui viatjarem cap a Alemanya.

Judith Alba, Jordi Catafal, Pol Cabezas i Anna Ruiz

Cantant a l'altra punta del món

Fa aproximadament un parell de mesos que unes companyes de l’escola, l’Alba Ventura de 3r d'ESO i la Carla del Barco i la Anna Ruiz de 4t d’ESO, van realitzar un viatge cultural a la Xina. Van passar 8 dies a la capital, Beijin, i van visitar diferents llocs del continent asiàtic. Les hem entrevistades, i ens han explicat la seva experiència i un parell d’anècdotes del seu viatge:

Primer de tot, els hem preguntat el perquè de la visita: la participació en un festival de música, al qual havien convidat el seu cor (Cor VEUS d’Amics de la Unió). Totes elles es van sentir molt felices i afortunades, i aquesta experiència els va agradar molt (tot i que el viatge va ser molt llarg). 

El trajecte en avió va durar 11 hores i ens han dit que al principi va ser molt cansat. Totes van patir jet-lag, però els va afectar de manera diferent. La Carla estava mig adormida, en canvi l’Alba sempre tenia gana. L’Anna ha explicat que va dormir tot el que va poder al final del dia, i que gràcies a això no va acusar tant el jet-lag. 

Es van allotjar en un hotel que es deia “Imperial Hotel”. Segons el què ens han explicat, en aquell mateix hotel també s’hi estaven altres corals que participaven al festival, i es trobaven moltes vegades pels passadissos.

Els hem preguntat què va ser el que van trobar més impactant d’aquell país, i ens van dir que tot és molt diferent, molt exòtic, com a les pel·lícules. Un aspecte que els va cridar l’atenció va ser que les motos portaven anoracs, per protegir els conductors de les inclemències del temps i era com si no hi hagués normes de circulació, o no les respectava ningú. També han explicat que les façanes eren espectaculars,i també que hi havia moltíssima contaminació.

El relat de l'experiència

Als vespres o a la nit parlaven amb les seves famílies per explicar què havien fet durant el dia i com els anava tot. Es comunicaven mitjançant “WeChat” o “WhatsApp”, dues aplicacions molt similars, i amb els xinesos es van haver de comunicar parlant anglès, amb gestos i amb calculadores a l’hora de pagar en els comerços.

Una imatge del cor davant del temple del sol

Pel que fa al menjar, ens han dit que els va costar acostumar-s'hi, ja que aquest es basa en arròs i espècies picants, però al final fins i tot els va acabar agradant.

Totes tres ens han explicat alguna anècdota, ben divertida. 

"Una vegada allà ens van assignar una guia xinesa que es deia Gili. Al principi era una mica exigent, però al final va entendre que les nostres cultures són diferents, i que portar un grup de 50 persones a un país nou és impactant. D’aquesta manera, va reduir l’exigència, i ens va ajudar a complir els horaris d’una manera més senzilla. Al final li vam agafar afecte a aquella guia extravertida i detallista."

"Ens van deixar una estona lliure, i, com sempre, ens vam separar per grups per visitar els voltants d’una plaça. Érem un grup d’aproximadament 8 persones, i ens vam posar a cantar un “Ave Maria” senzill que ens agrada cantar. De cop i volta, va aparèixer un policia i ens va fer callar. Al cap d’una estona, ens van explicar que els xinesos no són religiosos, i que es podrien “revolucionar” en contra nostra. Des d’aquell moment vam entendre que havíem de tenir molta cura en tot el que fèiem i que calia pensar dues vegades abans d’actuar, ja que som molt diferents i els nostres gestos i hàbits es poden malinterpretar." 

"Vam baixar de l’avió i l’aire era boirós i feia pudor. Feia hores que no dormíem; en total vam estar més o menys 26 hores sense dormir. Vam arribar a l’hotel sobre les 10 del matí d’allà, rebentats, i ens van dir que podíem anar a esmorzar al menjador, però que les habitacions no estarien llestes fins a les 12:30h. Morts de son, vam anar a fer un volt pel que semblava el centre de la ciutat, i vam veure que la gent ens mirava de manera estranya. Ens vam adonar que érem els únics europeus, i les persones d’allà van començar a treure el mòbil i a fer-nos fotos. Ho vam trobar ben curiós i fins i tot incòmode, però amb el pas dels dies ens vam acabar acostumant que la gent ens fes fotos “d’amagat” o que ens demanessin “selfies”.

Judit Alba i Anna Ruiz