dimecres, 6 de febrer del 2019

Cantant a l'altra punta del món

Fa aproximadament un parell de mesos que unes companyes de l’escola, l’Alba Ventura de 3r d'ESO i la Carla del Barco i la Anna Ruiz de 4t d’ESO, van realitzar un viatge cultural a la Xina. Van passar 8 dies a la capital, Beijin, i van visitar diferents llocs del continent asiàtic. Les hem entrevistades, i ens han explicat la seva experiència i un parell d’anècdotes del seu viatge:

Primer de tot, els hem preguntat el perquè de la visita: la participació en un festival de música, al qual havien convidat el seu cor (Cor VEUS d’Amics de la Unió). Totes elles es van sentir molt felices i afortunades, i aquesta experiència els va agradar molt (tot i que el viatge va ser molt llarg). 

El trajecte en avió va durar 11 hores i ens han dit que al principi va ser molt cansat. Totes van patir jet-lag, però els va afectar de manera diferent. La Carla estava mig adormida, en canvi l’Alba sempre tenia gana. L’Anna ha explicat que va dormir tot el que va poder al final del dia, i que gràcies a això no va acusar tant el jet-lag. 

Es van allotjar en un hotel que es deia “Imperial Hotel”. Segons el què ens han explicat, en aquell mateix hotel també s’hi estaven altres corals que participaven al festival, i es trobaven moltes vegades pels passadissos.

Els hem preguntat què va ser el que van trobar més impactant d’aquell país, i ens van dir que tot és molt diferent, molt exòtic, com a les pel·lícules. Un aspecte que els va cridar l’atenció va ser que les motos portaven anoracs, per protegir els conductors de les inclemències del temps i era com si no hi hagués normes de circulació, o no les respectava ningú. També han explicat que les façanes eren espectaculars,i també que hi havia moltíssima contaminació.

El relat de l'experiència


Als vespres o a la nit parlaven amb les seves famílies per explicar què havien fet durant el dia i com els anava tot. Es comunicaven mitjançant “WeChat” o “WhatsApp”, dues aplicacions molt similars, i amb els xinesos es van haver de comunicar parlant anglès, amb gestos i amb calculadores a l’hora de pagar en els comerços.

Una imatge del cor davant del temple del sol
Pel que fa al menjar, ens han dit que els va costar acostumar-s'hi, ja que aquest es basa en arròs i espècies picants, però al final fins i tot els va acabar agradant.

Totes tres ens han explicat alguna anècdota, ben divertida. 

"Una vegada allà ens van assignar una guia xinesa que es deia Gili. Al principi era una mica exigent, però al final va entendre que les nostres cultures són diferents, i que portar un grup de 50 persones a un país nou és impactant. D’aquesta manera, va reduir l’exigència, i ens va ajudar a complir els horaris d’una manera més senzilla. Al final li vam agafar afecte a aquella guia extravertida i detallista."

"Ens van deixar una estona lliure, i, com sempre, ens vam separar per grups per visitar els voltants d’una plaça. Érem un grup d’aproximadament 8 persones, i ens vam posar a cantar un “Ave Maria” senzill que ens agrada cantar. De cop i volta, va aparèixer un policia i ens va fer callar. Al cap d’una estona, ens van explicar que els xinesos no són religiosos, i que es podrien “revolucionar” en contra nostra. Des d’aquell moment vam entendre que havíem de tenir molta cura en tot el que fèiem i que calia pensar dues vegades abans d’actuar, ja que som molt diferents i els nostres gestos i hàbits es poden malinterpretar." 


"Vam baixar de l’avió i l’aire era boirós i feia pudor. Feia hores que no dormíem; en total vam estar més o menys 26 hores sense dormir. Vam arribar a l’hotel sobre les 10 del matí d’allà, rebentats, i ens van dir que podíem anar a esmorzar al menjador, però que les habitacions no estarien llestes fins a les 12:30h. Morts de son, vam anar a fer un volt pel que semblava el centre de la ciutat, i vam veure que la gent ens mirava de manera estranya. Ens vam adonar que érem els únics europeus, i les persones d’allà van començar a treure el mòbil i a fer-nos fotos. Ho vam trobar ben curiós i fins i tot incòmode, però amb el pas dels dies ens vam acabar acostumant que la gent ens fes fotos “d’amagat” o que ens demanessin “selfies”.

Judit Alba i Anna Ruiz

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa la teva opinió