divendres, 12 de març de 2021

Crítica de cinema: La llista de Schindler

 

Qui salva una vida, salva el món sencer

 «Miri… aquesta llista és el bé absolut. Aquesta llista és la vida. Més enllà dels seus marges s’obre l’abisme.»                                     

La llista de Schindler, basada en la novel·la de Thomas Keneally “Schindler’s Ark”, va ser dirigida per Steven Spielberg i estrenada el 1993. La pel·lícula, situada a la Segona Guerra Mundial a Cracòvia, Polònia, narra la història real d’Oskar Schindler, un empresari nazi que, gràcies a l'ajuda del seu comptable jueu, pren consciència de la situació i comença a actuar per salvar tantes vides com li sigui possible.

            El que més destaca d’aquesta pel·lícula és que està rodada en blanc i negre, opció que va triar el director perquè tingués una atmosfera semblant als documentals bèl·lics; si la pel·lícula no hagués estat filmada en blanc i negre, seria molt més difícil reviure l’època en què està ambientada. De fet, una de les poques vegades que Spielberg utilitza el color és amb l’abric d’una nena jueva; en aquesta escena, la nena passeja despreocupadament per els carrers del gueto, que està sent desallotjat pels nazis, i capta l’atenció del protagonista. L’ús de color en aquesta escena mostra com Schindler, poc a poc, s’adona de tot el que està passant al seu voltant i com d’horrible és.

            La trama d’aquesta obra principalment segueix l’evolució que va tenint Oskar Schindler, que comença contractant a jueus perquè treballin a la seva fàbrica amb un interès econòmic, ja que són més barats. Mica en mica, però, descobreix que això en millora les condicions de vida i els salva de la mort. Però la pel·lícula no se centra només en l’evolució del protagonista, sinó que també ensenya el progrés del deliri nazi i com el poble jueu va prenent consciència que aquesta guerra pot posar fi a les seves vides.

La llista de Schindler és una cinta crua, però excel·lent, que aconsegueix transmetre a la perfecció l’horror que es va viure a l’Holocaust, i provocar una sensació d’angoixa i inseguretat en no saber què passarà, el mateix sentiment que tenen els presoners, i ho fa sense buscar la llàgrima fàcil de l’espectador.

Per Mireia Nevado Vicente 


dijous, 11 de març de 2021

Crítica literària: Els aventatges de ser un marginat, d'Stephen Chbosky

 

La sort de sentir-se infinit

            De l’institut, les festes, la família i dels seus nous amics ens parla en Charlie. Escriu desordenadament, per mitjà del seu diari. Les seves cartes no sembla que tinguin un fil continu: alterna la narració de fets actuals amb records de quan era més petit, escrivint de la mateixa manera que parla.

            Però, a mesura que llegim els seus dies, ens adonem que a qui escriu és a nosaltres; poc a poc anem entenent la seva visió de la vida, la seva sensibilitat i empatia i descobrim els records que més l’aterren. Les seves cartes van acompanyades de referències de cançons, llibres i pel·lícules que fan que ens puguem apropar a ell o fins i tot identificar-nos-hi. En Charlie comença a escriure perquè té ansietat i sent que no té el suport de ningú. Una sèrie de fets faran que el noi esclati i la seva família se’n assabenti del trauma que té.

            Els avantatges de ser un marginat no és l’habitual novel·la adolescent, va més enllà dels prototips de popular i inadaptat. Realment, el protagonista ens demostra la sort que tenim de ser diferents i de sentir-nos infinits. Stephen Chbosky, l’autor del llibre, ha aconseguit arribar al cor dels que hem llegit la novel·la.

 Per Helena Garcia 


Crítica de música: El último tour del mundo

 Versatilidad y conexión 

El pasado 27 de noviembre Bad Bunny estrenó un muy esperado álbum, El último tour del mundo. El disco captó la atención de los fans después de que se lanzaran rumores sobre su supuesto retiro musical, dudas que siguen en el aire hoy en día y que el cantante no ha aclarado aún. El disco cuenta con 16 canciones: El mundo es mío, Te mudaste, Hoy cobré, Maldita pobreza, La noche de anoche, Te deseo lo mejor, Yo visto así, Haciendo que me amas, Booker T, La droga, Dákiti, Trellas, Sorry Papi, 120, Antes que se acabe y Cantares de navidad. Este álbum está muy alejado del estilo de música de otros trabajos que causaba aún más expectación. Además, el disco contiene una ansiada colaboración con Rosalía en La noche de anoche.

El último trabajo del artista no es triste pero tampoco alegre, y consigue que sea actual. Bad Bunny se adapta a las críticas de los fans y canta sobre temas cotidianos que él conoce: el materialismo, las relaciones tóxicas y el desamor, y saca partido de ello cuando tiene que componer. Logra conectar con los seguidores y muchos reconocen escuchar sus canciones por las letras, no por el estilo de música. Asimismo, la producción de este álbum supera a todos los anteriores. Cada una de las canciones tiene un elemente distinto que las diferencia de las demás. También se pueden ver las variedades de tipos de música o las influencias que tiene del rock, R&B, trap, etc., que hacen el disco muy íntegro. El cantante, así, demuestra mucha versatilidad, cualidad que pocos artistas poseen.

El último tour del mundo es un álbum lleno de sorpresas, tan opuesto a sus otros trabajos, que hay gente que se ha sentido decepcionada. Aún así, Bad Bunny ha mostrado mucha diversidad y ha podido conectar más que nunca con algunos de sus fans, por ello es su mejor álbum hasta la fecha.


Por Clàudia Jiménez

dijous, 3 de desembre de 2020