"I have a dream"

90è aniversari de Martin Luther King

“Bren, prepara't a tocar Precious Lord, Take My Hand. Toca-la de la manera més bella”. 

Aquestes van ser les últimes paraules de Martin Luther King, després de fer un discurs defensant els escombriaires negres, que tenien un salari més baix que el de les persones blanques abans que el segregacionista James Earl Ray el matés d’un tret al coll.

El passat 15 de gener va tenir lloc el 90è aniversari de Martin Luther King i el volem commemorar explicant per què ell ha estat el màxim representant militant contra la no violència racial als Estats Units i que després s’expandiria per tot el món.

Martin Luther King en el seu cèlebre discurs "Jo tinc un somni"en Washington, DC

Martin Luther King va néixer a Atlanta el 15 de gener del 1929 i, a més de ser un famós clergue, va ser un activista pels drets dels afroamericans, per la qual cosa va ser premiat amb el Premi Nobel de la Pau el 1964.

Martin L. King era fill del pastor Bautista Martin King. En un viatge a Europa que va realitzar la família en 1934, el pare, durant una visita a Alemanya, va decidir canviar els noms per Martin Luther en honor del reformador protestant Martí Luter.

Des dels seus 20 anys va viure obsessionat per una causa: els drets civils dels negres.

A diferència de tota reivindicació racial, L.King inspirat en Gandhi a l'estiu de 1963 va fer la Marxa sobre Washington. 250 mil persones que van arribar fins al Lincoln Memorial i van sentir el més commovedor dels seus discursos. El que va començar amb aquelles quatre paraules gravades per sempre en la història:

“-I have a dream” (Jo tinc un somni).

I el 1964, quan va guanyar el seu premi Nobel de la pau, el president Lyndon Johnson, successor de Kennedy, el 22 de novembre de 1963 va promulgar la Llei de Drets Civils. Consagració de la igualtat de tots els ciutadans sense distinció de color. Un triomf de King que va despertar més odi entre els negres radicals.

Cadascun dels seus passos, pres o lliure, va ser l'afirmació de les seves idees i els seus principis.

Eric de Haro i Neomar Borges