Per què envellim?

Amb el pas dels anys la nostra massa muscular es redueix, els sentits no són tan receptius, la nostra memòria disminueix, les cèl·lules del nostre cos es deterioren. En definitiva, envellim, tots envellim. Però, us heu preguntat mai com té lloc aquest procés en el nostre cos?

Les cèl·lules del nostre organisme es divideixen al voltant d’uns cinquanta cops al llarg de la nostra vida, però no es poden dividir eternament, tenen un límit que es coneix com el límit de Hayflick, i és que a principis de la dècada dels seixanta, el Dr. Hayflick, professor de microbiologia mèdica a l'Escola de Medicina de la Universitat de Stanfordva, va dur a terme una investigació amb la qual pretenia respondre a la nostra pregunta inicial, com envellim? Amb aquesta recerca va descobrir que cada vegada que una cèl·lula realitza el procés de divisió cel·lular, els telòmers, ubicats en els extrems de cada cromosoma, es redueixen lleugerament. Un cop els telòmers han arribat a escurçar-se a una longitud crítica, la divisió cel·lular s’atura i, per tant, morim. 

Però, què passaria si aconseguíssim dividir cèl·lules sense fi?

Doncs bé, aquestes cèl·lules immortals ja existeixen, s’anomenen cèl·lules HeLa i constitueixen la línia cel·lular més antiga de cèl·lules humanes d'aquest tipus, ja que porten més de 50 anys servint com a font d'investigació en el camp mèdic i segueixen estant tan fresques com el primer dia. Aquestes cèl·lules van ser obtingudes del càncer de coll uterí de l’afroamericana Henrietta Lacks. A aquesta dona se li van extreure el 1951 unes cèl·lules canceroses, pocs mesos abans de morir de càncer de coll uterí, sense que ella fos conscient que s'estava convertint en la donadora de la línia cel·lular.

El Dr. George Otto Gey, un biòleg cel·lular del Hospital Johns Hopkins, estava convençut que, si podia aconseguir que les cèl·lules es mantinguessin in vitro, podrien emprar-les per trobar una cura contra el càncer. Va aconseguir el seu objectiu amb les cèl·lules del tumor de Henrietta, les quals van créixer més que qualsevol tipus de cèl·lules que havien cultivat amb anterioritat. Gey va ser qui va nomenar-les "HeLa", en honor a la seva donadora, l’heroïna involuntària de la ciència mèdica moderna: Henrietta Lacks.

Molts de vosaltres us deveu haver preguntat alguna vegada: com puc tenir una vida més llarga? Doncs recentment s’ha comprovat que els hàbits saludables estan directament relacionats amb la longevitat. Un estudi publicat en l'edició digital de The Lancet Oncology, mostra per primera vegada que els canvis en l'estil de vida, principalment en la dieta, l'exercici, la gestió de l'estrès i el suport social, poden donar lloc a telòmers més llargs i, per tant, a una vida més llarga.

Durant cinc anys, els investigadors van fer el seguiment 35 homes amb càncer de pròstata per explorar la relació entre els canvis integrals d'estil de vida i la longitud del telòmer. El grup que va realitzar els canvis d'estil de vida va experimentar un augment significatiu en la longitud dels telòmers d'aproximadament un 10 per cent. Per contra, els homes que no seguien uns hàbits saludables tenien una longitud dels telòmers més curta, gairebé un 3 per cent menys al cap de cinc anys, ja que, en general, la longitud dels telòmers disminueix amb el temps.

Així doncs ja ho sabeu, per mantenir els vostres telòmers ben llargs cuideu els vostres hàbits!

Carla del Barco i David Pivniceru

Sortida de 5è de Primàia al Planetari

El passat 23 d'octubre, els alumnes de 5è de Primària de la nostra escola van fer una sortida al planetari de Granollers. Com sabeu, un planetari és un espai dedicat a espectacles astronòmics i en el qual és possible observar reaccions del cel nocturn des de diversos llocs de la terra.

Allà, els alumnes de 5è van poder posar en pràctica el tema que estaven estudiant, a través de l'observació del sistema solar a escala real. Amb uns miralls especials van mirar el sol, van poder veure les estrelles de dia, i, finalment, van descobrir que el nostre sol és el més petit de la Via Làctia. També van aprendre d’on venen les constel·lacions i van fer un "viatge" a Mart i a Saturn, plantes que van tenir l'oportunitat d'obervar amb detall.

Van estar molt contents de l'oportunitat de posar en pràctica allò que estudiaven a classe que els va oferir aquesta sortida; els va semblar molt dinàmic i els va encantar visitar el Planetari; també els va agradar arribar a veure el sol i les estrelles.

Arnau Basurto i Marta Garcia

Bufa un aire de Texas

Arribada del nou auxiliar de conversa a l'ESO, en Cameron

El passat 2 de novembre va arribar en Cameron a l’escola. El nou auxiliar de conversa que ajudarà els alumnes de l’ESO durant aquest curs.

En Cameron ve de Texas amb ganes d’aprendre i conèixer noves cultures. A la Universitat va estudiar comunicació en públic, art i espanyol. No us sembla interessant que volgués estudiar aquesta llengua? Per nosaltres ho va ser, quan li vam preguntar ens va respondre d’una curiosa manera: “per mi Espanya és un gran trencaclosques que mai no havia pogut visitar”. 

Nosaltres vam fer una entrevista al Cameron per conèixer-lo una mica millor. Una de les coses que destacaríem va ser la seva gran experiència al Perú, on va treballar en un hospital ajudant els nens òrfens. 

A continuació transcrivim la conversa que vam tenir amb ell:

Ja ha fet el turisme? Què has visitat?

- He visitat Vic, Barcelona, la Rambla i Gaudí.

Estàs còmode aquí? 

- Sí, tothom és molt agradable.

Has tingut l'oportunitat de degustar el nostre menjar típic, paella ...?
- Sí he tastat tapes, peixos, truites…

Les escoles aquí són molt diferents a les de Texas? 
- Sí, a Texas els estudiants es mouen d’aula, i les escoles són més grans.

Quines són les principals diferències i similituds entre elles? 
- La principal diferència, com he dit abans, és que els estudiants van canviant d'aula segons la matèria que fan. I la principal semblança és que la forma en què la gent aprèn i ensenya és molt similar.

Hi ha moltes diferència en la teva cultura i la nostra? - No n’hi ha gaires, però sí una de molt destacada, a Texas la gent no se saluda fent petons a les galtes, es donen la mà. 

Ja l’estem començant a conèixer i és capaç de transmetre’ns energia per seguir aprenent la llegua i aconseguir els nostres objectius.

Gràcies Cameron, tenim moltes ganes de començar una nova experiència!

Júlia Gordo i Carlota Fernández

Engeguem màquines!

Una nova generació de bloggaires posa fil a l'agulla per posar-vos al dia de les notícies sobre l'escola, la cultura, la ciència i la tecnologia, i tot allò que ens afecta i que ens fa avançar.

A partir d'ara, un curs més, podreu estar al dia de les novetats més properes a través de les notícies que redactem en aquest espai els alumnes de 4t d'ESO del curs 2018-19. 

Benvinguts de nou!

Més enllà de la física, més enllà de la persona...

"La història de la ciència és la història de les bones preguntes; la història de les creences és la història de les bones preguntes."

El passat 3 de març, el científic Wagensberg va morir a Barcelona a l’edat de 69 anys. Professor, investigador i escriptor que assolí renom com a científic divulgador.

Jorge Wagensberg Lubinski va néixer a Barcelona el 2 de desembre de 1948 essent descendent d’una família de jueus polacs. Des de petit es va veure molt influenciat pel treball i ambició del seu pare, aconseguir millores a partir d’idees senzilles, filosofia que Wagensberg utilitza per a fer la metàfora:

“Existeixen idees senzillíssimes que canvien dràsticament la vida del ciutadà”.

Pel que fa a la seva època com a estudiant, va aconseguir evitar la formació religiosa i disgregació per sexes estudiant a l’Escola Suïssa i al Liceu Francès, ja que ell s’argumentava dient que la religió era una ficció que servia per a cohesionar multituds, i, que al mateix temps, aquesta era resistent a la crítica de la nostra intel·ligència.

Va estudiar física a la Universitat de Barcelona, i allà mateix es va doctorar. L’any 1991, compromès per la divulgació de la ciència (la seva màxim ambició) acceptà la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona, que donaria lloc a un dels centres  més innovadors del món: el Cosmocaixa. Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica i Creu de Sant Jordi, va dirigir durant molts anys l’Hermitage i va impartir classes de Teoria dels processos irreversibles a la UB. Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.

Wagensberg posa sota la lent d’observació tot fenomen, tota idea, tota mentalitat. Interdisciplinari, vol ser el nostre científic, i també crític. I ho és certament a la vista de les seves reflexions desplegades al seu llibre d’home de coneixement. Tota circumstància li serveix per reflexionar alhora que va explicant amb el seu estil genuí els seus orígens, els dies de la seva infantesa i joventut, la seva formació a l’Escola Suïssa i el Liceu Francès...En la seva maduresa, Jorge Wagensberg mostra una especial estima pels qui considera els seus mestres, incloent-t’hi els membres de la seva família: aquella mare jueva que supervisava minuciosament els seus avenços escolars, i aquell pare jueu que li deia que el saber no ocupa lloc.

"Observar és buscar diferències entre coses similars. Comprendre és trobar semblances entre coses diferents", Jorge Wagensberg -

Raul Campos

Por escènica i realitat virtual

Tremolors, picors, sudoració, marejos, urgència per anar al lavabo, falta de concentració, palpitacions, quequeig; por de fer el ridícul. Us sona? Voleu saber el per què i/o ho voleu evitar? No us preocupeu perquè tot és possible!

La por és una reacció adaptativa dels humans. Al llarg del temps, la por ha servit com a eina de supervivència i els éssers que s’han adaptat millor al perill són els que més probabilitats han tingut per sobreviure al llarg de l’evolució. Però la por té diferents branques, i quan aquesta apareix a l’hora de sortir davant d’un públic s’anomena por escènica.

La por escènica és un dels temes que més preocupa indirectament en l’àmbit de les relacions socials; no només afecta qui ha de sortir a un escenari, sinó també al dia a dia, quan hem de parlar en públic, matenir converses amb desconeguts.......Ningú no hi pensa mai fins que arriba el dia, i, passat aquest, tothom se n’ oblida. Tot i així, hi ha qui intenta posar-hi remei i la vol combatre al màxim, així que actualment s’han començat a desenvolupar maneres per tal d’aconseguir-ho.

El projecte del qual parlaré incorpora la realitat virtual, impulsat ja fa uns anys per una empresa americana. Un professor dels Amics de la Unió de Granollers va portar el projecte a la pràctica en el seu treball final de carrera amb estudiants de Granollers i va obtenir molts bons resultats. Aquest tractament està basat en una exposició virtual a través de la qual els individus estan exposats als estímuls que fan augmentar el seu nivell de por i ansietat. Això els permet habituar-se a les situacions que puguin resultar desagradables per a ells, i es produeix una disminució de les respostes ansioses i dels pensaments negatius.

Com a conseqüència, sovint els pacients que han realitzat aquests experiments prefereixen la teràpia amb realitat virtual que l’exposició in vivo. Per tal d’augmentar el realisme, el que es fa és integrar imatges de vídeo del món real a la realitat virtual a través de vídeos de 360º. La incorporació d’un muntatge de vídeo en viu a la realitat virtual pot millorar l’experiència de realisme, ja que les creacions amb ordinador no ofereixen el mateix nivell de profunditat i sensació de realisme.

En conclusió, és un sistema molt fàcil i eficaç que s’hauria d’intentar promoure entre els joves de cara al futur. El projecte s’ha desenvolupat aplicat a l’àmbit musical, però també es podria utilitzar en l’àmbit estrictament escolar o, fins i tot, social, ja que la por escènica té en part relació amb la timidesa. Així que animo a tots aquells a qui us interessa perdre aquesta por a utilitzar-lo, perquè pot arribar a solucionar traumes greus del passat.

Raul Campos

Coco i el sentit de la família

Torna Pixar amb la pel·lícula COCO i rep l'Òscar a la millor pel·lícula d'Animació de 2018

Coco s'inspira en la celebració mexicana del Día de los Muertos, cada 1 de novembre, dedicada a l'ànima dels difunts. 

La creença popular és que l'ànima dels éssers estimats que han mort tornen de les tombes durant aquest dia. A Coco no hi ha vida eterna ni Cel, aquests aspectes depenen de la fama que hom ha tingut en vida, que perduri o no temporalment.

Coco està protagonitzada per Miguel, un nen mexicà de 12 anys que viu en un poble de Santa Cecília i somia ser un músic com el seu famós ídol Ernesto de la Cruz. Però hi ha un problema: la seva família odia la música des que el seu rebesavi, músic, suposadament va abandonar la seva dona i la seva filla i va marxar acompanyat només de la seva guitarra. Miguel decideix lluitar pel seu somni i participa en un concurs de talents a la fira de Santa Cecília utilitzant la guitarra que havia amagat de la seva família.

Màgicament, quan agafa la guitarra del seu ídol Ernesto de la Cruz, apareix al món dels Morts, del qual no podrà sortir fins que deixi la música, i on descobrirà secrets que canviaran la seva vida i la manera de pensar de la seva família.

Els personatges d'aquesta pel·lícula tenen rols molt diferents que influeixen en el Miguel. Per exemple, "la Abuelita" té totalment prohibit a la família tenir contacte amb la música, i per això "Mamá" i "Papá" tampoc volen que Miguel toqui la guitarra ni tingui interès per la música. La família del món dels morts tenen el mateix pensament sobre la música per l'experiència que va tenir "Mamá Imelda" amb el seu marit, que tots creuen que la va deixar per la música i per això li guarden rancor a ell i a la música.

Al principi de la pel·lícula, Miguel creu que el seu rebesavi és Ernesto de la Cruz , un cantant mexicà que era molt conegut al país i que és el seu ídol; però acabarà descobrint-ne una cara oculta: en realitat va assassinar Hèctor Rivera, el seu autèntic rebesavi. Hèctor necessita ajuda per ser recordat per la seva filla, perquè sinó desapareixerà fins i tot del món dels Morts.

Al final, Miguel aprèn que la família és la cosa més important. Durant tot el camí que ha recorregut, la família (viva o morta) l'ha ajudat a veure la realitat i recolzar-se els uns en els altres. I també, finalment, la família aprèn a respectar el somni del petit Miguel i deixen de prohibir-li la música.

Al llarg d'aquesta pel·lícula es pot apreciar la importància del respecte vers la família, els ancians i la connexió entre generacions.

Com en gairebé la majoria de les pel·lícules de dibuixos animats, Coco planteja la rebel·lia del nen davant uns pares que no comprenen la seva creativitat. I intenten donar a entendre que els nens haurien de fer el que senten en tot moment, ja que les normes de casa limiten molt els joves i no hauria de ser així.

Marina Cuchillo i Luzía Parache