Marc Guasch, a tota velocitat

Us presentem en Marc Guasch i Font, pare d’un alumne de la nostra escola. 

Garriguenc, nascut el 3 de maig de 1973, en Marc és un reconegut pilot de motociclisme català que ha destacat en competicions d’enduro i raids, entre els quals el Ral·li Dakar.

Entre els títols nacionals i estatals d’enduro ha guanyat: un vegada campionat d’Espanya d’enduro (1991), dos cops el campionat d’Espanya de Moto ral·li (2006), entre molts d’altres...

I ha participat durant 7 anys el Ral·li Dakar.

Quan i com va començar la teva afecció pel món del motociclisme? Què en pensava la teva família?

A casa meva, el meu pare havia estat un ciclista professional de carretera en el equip Kas, i el món de la competició a casa es vivia molt; quan tenia 3 anys ja em van regalar la meva primera moto pel meu aniversari i a partir d’allà va ser quan la gasolina em va entrar per les venes, vaig anar primer en moto que no pas en bici.

Tenir una família i uns pares que et donen suport és molt important en tot el que facis. A casa meva he tingut la gran sort de tenir uns pares que sempre m’han seguit a tot arreu i que han fet el necessari perquè pugues està a les curses. Tenir una bona família que t’acompanyi a tot arreu és molt important.

Quina va ser la primera carrera que vas guanyar?

La primera carrera important va ser un campionat de Catalunya quan tenia 16 anys. Als 17 va ser quan ja vaig començar guanyar moltes altres d’Espanya, amb 17 anys ja vaig aconseguir el primer campionat d’Espanya d’enduro.

En quin moment et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?

Amb ja 14 anys estava treballant de mecànic i així vaig anar fent fins als 32 anys. En aquell moment va ser quan vaig deixar de treballar, quan vaig tancar la meva empresa per dedicar-me només a la moto. I a partir d’aquí, han estat 10 anys increïbles professionalment.

Per què vas decidir participar al Ral·li Dakar?

El Ral·li Dakar, podríem dir és la meta de tot pilot del món off road. Era un somni de petit.

Com et vas sentir la primera vegada que vas participar al Ral·li Dakar?

És una cursa brutal de muntatge, brutalment ple de gent, ple d’assistències, en la mateixa cursa de mecànics d’equips d’estructures de pilots privats, de marques importants, de repercussió de marques... Són molts esforços teus, d’espònsors, gent que et dona suport, i anem assolir el que venim a fer.

Què és el més dur i el que més et satisfà del Ral·li Dakar? El més dur és procurar que no tinguis lesions en tot l’any. Això és el més dur, la part més lletja d’aquest tipus d’esport, ningú vol, però tots hi passem. També és molt dur el dia a dia, no existeix altra cosa que això. És un esport molt solitari, on si no tens molt sacrifici no aconseguiràs res del que et proposis.

El que més em satisfà és primer de tot és haver disputat 7 ral·lis Dakar, en segon lloc haver lluitat posicions d’etapa, haver viatjat a diferents deserts del món.

Has tingut alguna lesió important? Com t’ha afectat?

L’any 2012 em vaig fer molt mal. Em vaig trencar 9 costelles, una costella em va perforar un pulmó, vaig tenir una fissura a la melsa. Vaig estar una setmana a la UCI a Antofagasta, Xile. Va ser una setmana molt dura en la qual m’hi anava la vida i sé que en 20 minuts no ho hagués explicat ja que m’estava dessagnant per dins i no n’era conscient.

Aquestes són les parts més lletges però també les més maques d’afrontar perquè al final sempre hi haurà sotracs al mig del camí i al mig de la vida i poder-ne sortir és el que et fa créixer encara més.

D’on traieu el finançament pel Ral·li Dakar?

Això és complicat perquè les despeses d’un pilot o una persona que vol anar al Dakar com a pilot de moto ronden al voltant dels 60.000-70.000€.

Portem uns anys molt dolents en què les grans empreses i les grans marques no funcionen com a l’any 2000.

Els meus dos primers Dakars van ser així, amb petits espònsors de 5.000 i 10.000€. Però a rel de poder estar fitxat per marques com Yamaha o Gas Gas, les despeses les assumien ells.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Dedicar-te al que t’agrada és el millor que et pot passar a la vida i lluitar-hi, que no es fàcil ni en aquesta ni en qualsevol professió del dia d’avui.

Des de ben petit vaig tenir molt clar que volia anar en moto. Vaig començar amb 3 anys però als 14 ja tenia clar que jo volia anar en moto, que em volia dedicar a competir, a córrer, preparar-me i aprendre tot el que pogués sobre la moto.

Com entrenes?

M’entrenava molt dur, la veritat. Entrenar-te per un Ral·li Dakar és un any 365 dies del qual has de tenir una programació feta, unes curses que vols anar a l’any per preparar-te pel Ral·li Dakar. I, a part de les carreres, també hi ha els entrenaments entre setmana, que podien ser de 2 a 3 dies amb circuits de moto-cross, amb tandes llargues, tandes curtes... Això és el mateix entrenament que un atleta.

A part d’això s’havien d’alternar i complementar amb sessions interiors de gimnàs, amb petites dosis d'spinning, de bicicleta de carretera, de bicicleta de muntanya, de peses... Al cap i a la fi tot això t’ocupava tota la setmana.

Però per altra banda la part més important d’un desplaçament és el descans, poder descansar i dormir de 6 a 8 hores. Perquè si no descanses no rendeixes igual, vas acumulant cansament i no serveixen per res tots els entrenaments que t’estàs fent.

Explica’ns alguna anècdota important que hagis tingut durant el Ral·li Dakar? Al primer Dakar cada dia fèiem entre 900 i 1000 km, la qual cosa és una barbaritat. Però no tots aquests 900 o 1000 km són cronometrats. Potser en són 600 només però els 400 restants, els hem de fer d’enllaç.

Al primer Dakar, en un d’aquests enllaços; sortíem d’una regió de l’Argentina molt pobre on no hi ha n’hi asfalt als carrers, ni clavegueram, ni enllumenat... Però sempre tenen el seu “Asado Argentino” al garatge. Era un dia que ho havia passat malament, havia tingut alguns problemes mecànics al mig de l’etapa. I de cop em van fer passar cap a dins d’un garatge, em vaig asseure a la taula amb una família que no coneixia i em van donar menjar i beguda.

És una feina rendible econòmicament?

Ara no. Estem acostumats a veure a la televisió el que és el món de la fórmula 1 o del Moto GP. Allà sí que es remenen calers, però al món del off-road des de la crisi els ingressos no han estat els que voldríem tenir. En general no ens guanyem la vida com la gent es pensa que ho fem. Al final és passar molts riscos i pocs guanys.

Tens algun ídol o model a seguir? La veritat és que jo de petit seguia un personatge que encara corre avui, es diu Stéphane Peterhansel. És francès, té 54 anys i és el pilot oficial de Mini. Des de ben petit l’admirava perquè era molt bo en el món de l’enduro, el moto-cross, té 6 victòries del radi Dakar en moto a l’Àfrica i 7 victòries en cotxe. És un superdotat dins del món de l’automobilisme i del motociclisme.

Moltes gràcies i molta sort Marc!

Gràcies a vosaltres!

Laura Francisco i Aina Carné