Crítica de cinema: La llista de Schindler

 

Qui salva una vida, salva el món sencer

 «Miri… aquesta llista és el bé absolut. Aquesta llista és la vida. Més enllà dels seus marges s’obre l’abisme.»                                     

La llista de Schindler, basada en la novel·la de Thomas Keneally “Schindler’s Ark”, va ser dirigida per Steven Spielberg i estrenada el 1993. La pel·lícula, situada a la Segona Guerra Mundial a Cracòvia, Polònia, narra la història real d’Oskar Schindler, un empresari nazi que, gràcies a l'ajuda del seu comptable jueu, pren consciència de la situació i comença a actuar per salvar tantes vides com li sigui possible.

            El que més destaca d’aquesta pel·lícula és que està rodada en blanc i negre, opció que va triar el director perquè tingués una atmosfera semblant als documentals bèl·lics; si la pel·lícula no hagués estat filmada en blanc i negre, seria molt més difícil reviure l’època en què està ambientada. De fet, una de les poques vegades que Spielberg utilitza el color és amb l’abric d’una nena jueva; en aquesta escena, la nena passeja despreocupadament per els carrers del gueto, que està sent desallotjat pels nazis, i capta l’atenció del protagonista. L’ús de color en aquesta escena mostra com Schindler, poc a poc, s’adona de tot el que està passant al seu voltant i com d’horrible és.

            La trama d’aquesta obra principalment segueix l’evolució que va tenint Oskar Schindler, que comença contractant a jueus perquè treballin a la seva fàbrica amb un interès econòmic, ja que són més barats. Mica en mica, però, descobreix que això en millora les condicions de vida i els salva de la mort. Però la pel·lícula no se centra només en l’evolució del protagonista, sinó que també ensenya el progrés del deliri nazi i com el poble jueu va prenent consciència que aquesta guerra pot posar fi a les seves vides.

La llista de Schindler és una cinta crua, però excel·lent, que aconsegueix transmetre a la perfecció l’horror que es va viure a l’Holocaust, i provocar una sensació d’angoixa i inseguretat en no saber què passarà, el mateix sentiment que tenen els presoners, i ho fa sense buscar la llàgrima fàcil de l’espectador.

Per Mireia Nevado Vicente