Ja no és divertit

No hi ha altra paraula per descriure el coronavirus que: pànic. El pànic per la crisi, per no poder sortir de casa, pels familiars infectats... Podria riure’m del COVID-19 com en els primers dies de confinament, quan comparava aquesta situació amb l’Apocalipsi zombie, quan pensava que només era histèria col·lectiva i que tornaríem a la normalitat en dues setmanes. Però ja no és divertit, què dic, com ha de ser divertit estar tancat a casa sense poder ajudar als teus familiars? Saber que hi ha possibilitats de no arribar a fi de mes? Pensar que totes les persones que estimo estan en perill? Com pot ser objecte de broma que portem més de 20.000 morts? Explica’m què trobes de graciós a aquesta situació de desesperació i exasperació, perquè jo no hi trobo l’acudit.

Com he dit abans, sí, jo pensava que les persones s’havien tornat unes salvatges per les actuacions que va haver-hi a tots els supermercats del país, i sí, s’havien tornat uns complets inhumans comprant dos carros sencers, però també pensava que els canals o emissores havien dibuixat al Covid-19 com  un virus molt greu, i per això, pensava que havia estat una mala decisió, ja que va provocar una gran histèria col·lectiva entre bona part de la població. Ara torno la vista enrere i penso “que equivocada estaves Lucía...”. Això de fomentar el pànic en la societat ha aconseguit que més de 46 milions de persones es quedin a casa i que aplaudeixin cada dia a les vuit del vespre per agrair a les persones que s’estan jugant la vida per nosaltres. Increïble, no?

Sé de primera mà que és molt complicat fer-se a la idea del que estem vivint perquè, des del meu punt de vista personal, estic vivint aquesta quarantena com una simulació. No soc gaire conscient del que està passant als hospitals de tot el país, de fet, sento que no estic en aquest món, que només soc una espectadora d’aquest espectacle anomenat “pandèmia mundial”, i que no puc pujar a l’escenari a ajudar, ja que m’haig de quedar asseguda a la butaca, existint, sense poder moure’m d’allà, sense poder sortir. I encara que em diguin que quedant-me asseguda salvo moltes vides, jo no ho sento així.

Hem de mantenir la calma i seguir endavant passi el que passi, com sempre hem fet. Ja vam superar la grip espanyola al 1920, això no serà pitjor.

Com diu Ralph Waldo Emerson: la nostra grandesa no està a no caure mai, sinó a aixecar-nos cada vegada que caiem.

Lucia Torrecillas