Peaky Blinders

Peaky Blinders és una sèrie de televisió britànica de drama històric, creada per Steven Knight, protagonitzada per Cillian Murphy. La sèrie se centra en una família de gàngsters establerta a Birmingham durant l'any 1919, i en com el seu feroç líder Tommy Shelby (Murphy) intenta ascendir en el món de l’hampa.

Realment Peaky Blinders en la meva opinió, és una de les millors sèries que he vist de la màfia fins al moment. El desenvolupament de la trama és molt bona, el vestuari, l’escenografia, la música, els diàlegs i els personatges, fantàstics. A part, la sèrie t’enganxa des del principi i no t'avorriràs tant si la mires sol com acompanyat.

Una família de gàngsters irlandesos d'origen gitano assentada a Birmingham, els Peaky Blinders, just després de la Primera Guerra Mundial, dirigeix ​​un local d'apostes hípiques a la ciutat. Les accions de l'ambiciós i perillós cap de la banda Tommy Shelby criden l'atenció de l'Inspector en cap Chester Campbell, un detectiu de la Reial Policia Irlandesa que és enviat per Winston Churchill des de Belfast a Birmingham on havia estat enviat a netejar la ciutat de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), comunistes, colles i delinqüents comuns. Winston Churchill és acusat de suprimir el desordre i aixecament a Birmingham i recuperar un partida d'armes robat destinat a ser enviat a Líbia.

Segona Temporada

En la segona temporada es veu la família Shelby expandir la seva organització criminal al "Sud i Nord mentre mantenen una fortalesa al seu cor de Birmingham".

Tercera Temporada

La tercera temporada comença i acaba el 1924, ja que segueix Tommy i la seva família a un món encara més perillós a mesura que s'expandeixen, aquesta vegada, internacionalment.

Quarta Temporada

La quarta temporada comença la vigília de Nadal de 1925 i acaba després de la vaga general de maig de 1926 amb Tommy sent elegit Membre del Parlament el 1927. En aquesta temporada coneixem Luca Changretta, interpretat per Adrien Brody, un mafiós d'origen italià que va a Birmingham a la recerca de venjança.

Cinquena Temporada

La cinquena temporada comença dos anys després, el 29 d'octubre del 1929 (dimarts negre) i acaba el 7 de desembre del 1929, el matí després d'un motí dirigit per Oswald Mosley.

I pròximament la sisena i última temporada.

En conclusió penso que per a qui li agrada aquest tipus de sèrie no s'avorrirà mirant-la

Eric Alcaraz

La Jungla de Cristal, tot un clàssic del cinema d'acció

Primer de tot,  si encara no heu vist la Jungla de Cristal, no sé a què esteu esperant, personalment crec que és una de les millors pel·lícules que s’han fet mai. acció, suspens considero que te de tot, jo de vosaltres no m’ho pensava més i la començava a veure.

Bàsicament l’argument de la pel·li, és el següent: un policia de NY Jhon Mclane va a visitar a la seva dona a l’edifici Nakatomi a Los Angeles, al principi tot va bé però no saben que els queda poc perquè un grup de 12 terroristes de l’Aalemanya de l’Est és a punt de segrestar l’edifici i tot perquè a dintre hi ha una càmera cuirassada dins de la qual hi ha 160 milions de dòlars en bons negociables, però no serà tan senzill perqué Jhon Mclane no els posa les coses fàcils. En diferents ocasions hi ha enfrontaments entre els terroristes i el policia de NY en els que Jhon Mclane es queda a res de perdre la vida.

En conclusió crec que val molt la pena mirar aquesta pel·li, ja que estàs quasi tota l’estona amb la intriga per saber que passarà després. Si encara no l’heu vista, us esteu perdent or per als vostres ulls, no espereu més i mireu la Jungla de cristal.

                                                                                                                                          Oriol Santamaria

POSSIBLE FISSURA EN EL MODEL ESTÀNDARD?

Ara mateix hi ha dues teories que expliquen massa bé l'univers: la relativitat, i la quàntica. La relativitat explica el comportament de la gravetat en l'espai temps, i la quàntica mitjancant el model estàndard, explica l'univers a petita escala. El problema és que les dues teories es contradiuen, però a la vegada cap no és incorrecta. Llavors, que és el que passa? Bé, doncs ni els mateixos físics no ho saben. Però el que sí que saben és que la relativitat s'ha comprovat massa vegades perquè estigui malament, en canvi la quàntica és una teoria relativament nova, que funciona amb probabilitat. Es creu que per aquests factors, la teoria que ha d'estar incompleta, ha de ser la quàntica. Per això s'està posant a prova en tants experiments, per trobar algun defecte de la teoria. Aquest any es diu que s'ha trobat el primer defecte, però és això cert?

L'experiment LHCB, finançat i produït amb bel LHC (Large Hadron Collider), ha estat estudiant la universalitat leptònica (la necessitat de produir el mateix nombre d'electrons que de muons1 en una col·lisió de partícules). S'han fet diverses col·lisions i s'han comparat els resultats. S'han trobat petites anomalies que podrien indicar que la llei de la universalitat leptònica té errors, just el que es necessita per corregir el model estàndard. Els resultats han estat donats a diferents científics, i la majoria opina que, encara que la diferència de produccions no és enorme i que en la major part de les col·lisions si és dona la universalitat leptònica, les conclusions de l'experiment també podrien indicar que alguna cosa en aquesta llei s'ha de corregir. La recerca de grans errors per corregir en el model estàndard segueix, i els científics arreu del món, gràcies a instruments com el col·lisionador d'adrons a Suïssa, s'acosten més a obtenir resultats.

Bruno Chicca

Muons1: El muó​ (que pren el seu nom de la lletra grega my, µ) és una partícula elemental massiva que pertany a la segona generació de leptons.

Dash and Lily

Dash and Lily és una comèdia romàntica de Netflix que conté 8 capítols d’una durada d’entre 30 i 45 minuts cadascun. Aquesta sèrie és bastant recent, ja que va sortir a la plataforma al 10 de novembre de l’any 2020. Els personatges principals són, com diu el títol, en Dash, que és representat per l’actor americà Austin Noah Abrams, i la Lily, representada per l’actriu també americana Midori Iwama. Aquesta sèrie va guanyar premis i va ser nominada a Daytime Emmy Awards. Dash and Lily, originàriament està basada en un llibre juvenil anomenat Dash and Lily’s Book of Dares (El llibre de reptes del Dash i la Lily) dels escriptors americans David Levithan i Rachel Cohn.

La història passa a Nova York a l’actualitat, on una jove de 17 anys, la Lily, no és gens bona socialitzant amb la gent de la seva edat i es passa la seva estona lliure amb els seus amics adults. Quan les vacances de Nadal arriben, la Lily està inquieta perquè és la seva època de l’any preferida, però aquests Nadals no són com els que ella s’imaginava. Els seus pares se’n van de vacances a la illa Fuji, així que ella i el seu germà gran s’han de quedar amb el seu avi, el qual té una ideologia de la vida bastant diferent a la dels seus nets. De totes maneres, la Lily intenta seguir amb el seu Nadal, però les coses es compliquen quan l’emoció del Nadal a casa del seu avi és inexistent i els seus amics adults li comencen a dir que busqui amics de la seva edat, ja que ells tenen les seves pròpies vides i no poden estar sempre quedant amb ella. La Lily comenta al seu germà gran sobre la seva situació i a ell se li acut una idea per fer que la seva germana trobi algú amb qui tenir una amistat. En una llibreta vermella escriuen reptes i, l’endemà, la Lily va a deixar-la a la biblioteca amagat entre llibres, perquè la persona que la trobi, pugui seguir-li el joc.

En aquest moment apareix el protagonista secundari, un noi que detesta el Nadal i que només vol passar unes vacances tranquil·les sense cap destorb. Però tota aquesta idea seva se’n va en orris quan troba la llibreta de la Lily, i li segueix el joc.

El final d’aquesta història de romanç juvenil és inesperat i captivador.

Recomano aquesta esplèndida sèrie a tots els enamorats de les històries romàntiques de joves, i especialment a tots aquells fanàtics del Nadal. No hi ha res millor que una bonica història d’amor en la millor època de l’any.

Berta Fontanet Alonso

Arrenquem de nou

Després d'un període de pausa, els alumnes de 4t d'ESO del curs 2021-22 posem en marxa de nou aquest blog en què intentarem explicar de manera senzilla i amena l'actualitat, no només del Món sinó també aquella que ens toca més a prop, la de la nostra escola, en la mesura que la pandèmia ens permeti treballar com a autèntics periodistes. 

Esperem que us interessin les notícies que anirem publicant aquest curs.

                                                                                                         Alumnes de 4t d'ESO del curs 21-22

Crítica de cinema: La llista de Schindler

 

Qui salva una vida, salva el món sencer

 «Miri… aquesta llista és el bé absolut. Aquesta llista és la vida. Més enllà dels seus marges s’obre l’abisme.»                                     

La llista de Schindler, basada en la novel·la de Thomas Keneally “Schindler’s Ark”, va ser dirigida per Steven Spielberg i estrenada el 1993. La pel·lícula, situada a la Segona Guerra Mundial a Cracòvia, Polònia, narra la història real d’Oskar Schindler, un empresari nazi que, gràcies a l'ajuda del seu comptable jueu, pren consciència de la situació i comença a actuar per salvar tantes vides com li sigui possible.

            El que més destaca d’aquesta pel·lícula és que està rodada en blanc i negre, opció que va triar el director perquè tingués una atmosfera semblant als documentals bèl·lics; si la pel·lícula no hagués estat filmada en blanc i negre, seria molt més difícil reviure l’època en què està ambientada. De fet, una de les poques vegades que Spielberg utilitza el color és amb l’abric d’una nena jueva; en aquesta escena, la nena passeja despreocupadament per els carrers del gueto, que està sent desallotjat pels nazis, i capta l’atenció del protagonista. L’ús de color en aquesta escena mostra com Schindler, poc a poc, s’adona de tot el que està passant al seu voltant i com d’horrible és.

            La trama d’aquesta obra principalment segueix l’evolució que va tenint Oskar Schindler, que comença contractant a jueus perquè treballin a la seva fàbrica amb un interès econòmic, ja que són més barats. Mica en mica, però, descobreix que això en millora les condicions de vida i els salva de la mort. Però la pel·lícula no se centra només en l’evolució del protagonista, sinó que també ensenya el progrés del deliri nazi i com el poble jueu va prenent consciència que aquesta guerra pot posar fi a les seves vides.

La llista de Schindler és una cinta crua, però excel·lent, que aconsegueix transmetre a la perfecció l’horror que es va viure a l’Holocaust, i provocar una sensació d’angoixa i inseguretat en no saber què passarà, el mateix sentiment que tenen els presoners, i ho fa sense buscar la llàgrima fàcil de l’espectador.

Per Mireia Nevado Vicente 

Crítica de música: El último tour del mundo

 Versatilidad y conexión 

El pasado 27 de noviembre Bad Bunny estrenó un muy esperado álbum, El último tour del mundo. El disco captó la atención de los fans después de que se lanzaran rumores sobre su supuesto retiro musical, dudas que siguen en el aire hoy en día y que el cantante no ha aclarado aún. El disco cuenta con 16 canciones: El mundo es mío, Te mudaste, Hoy cobré, Maldita pobreza, La noche de anoche, Te deseo lo mejor, Yo visto así, Haciendo que me amas, Booker T, La droga, Dákiti, Trellas, Sorry Papi, 120, Antes que se acabe y Cantares de navidad. Este álbum está muy alejado del estilo de música de otros trabajos que causaba aún más expectación. Además, el disco contiene una ansiada colaboración con Rosalía en La noche de anoche.

El último trabajo del artista no es triste pero tampoco alegre, y consigue que sea actual. Bad Bunny se adapta a las críticas de los fans y canta sobre temas cotidianos que él conoce: el materialismo, las relaciones tóxicas y el desamor, y saca partido de ello cuando tiene que componer. Logra conectar con los seguidores y muchos reconocen escuchar sus canciones por las letras, no por el estilo de música. Asimismo, la producción de este álbum supera a todos los anteriores. Cada una de las canciones tiene un elemente distinto que las diferencia de las demás. También se pueden ver las variedades de tipos de música o las influencias que tiene del rock, R&B, trap, etc., que hacen el disco muy íntegro. El cantante, así, demuestra mucha versatilidad, cualidad que pocos artistas poseen.

El último tour del mundo es un álbum lleno de sorpresas, tan opuesto a sus otros trabajos, que hay gente que se ha sentido decepcionada. Aún así, Bad Bunny ha mostrado mucha diversidad y ha podido conectar más que nunca con algunos de sus fans, por ello es su mejor álbum hasta la fecha.

Por Clàudia Jiménez