dimarts, 26 de març del 2019

8 de març: Dia internacional de la dona

Volem ser lliures, no valentes ni temoroses 


El Dia Internacional de la Dona és un bon moment per reflexionar sobre els avenços aconseguits, demanar més canvis i celebrar la valentia i la determinació de les dones que han jugat un paper clau en la història dels seus països i comunitats.

El 8 de març de 1857 un grup de dones treballadores de la indústria tèxtil van decidir sortir als carrers de Nova York per protestar per les miserables condicions laborals que havien de suportar. Va ser una de les primeres manifestacions per reivindicar els drets de la dona .Posteriorment van succeir-se diferents actes de protesta que van servir de referència perquè l'any 1975 l'ONU fixés el 8 de març com la data del Dia Internacional de la dona.

El camí no va ser gens fàcil. El capítol més cruel de la lluita pels drets de la dona es va produir el 25 de març de 1911, quan es va incendiar la fàbrica de camises Shirtwaist de Nova York. Un total de 123 dones i 23 homes hi van morir. La majoria eren joves immigrants que tenien entre 14 i 23 anys.

Han passat molts anys des d'aquelles primeres protestes i encara hi ha molt a fer; cal dur a terme innovacions socials que funcionin tant per a homes com per a dones i que no deixin ningú enrere. A més a més, l’assoliment de la igualtat de gènere hauria de començar per assegurar-se que les necessitats i experiències de les dones estiguin integrades en el propi origen de la tecnologia i les innovacions. Això significa crear solucions que vagin més enllà del reconeixement de gènere i atenguin les necessitats d'homes i dones en plena igualtat.

Carlota Fernández i Júlia Gordo

divendres, 22 de març del 2019

Lluitant per una cultura accesible

Quan anem al cinema i ens asseiem a les butaques, ens sentim en un món paral·lel ple d’emocions i d’entreteniment. És una experiència de la qual tot ésser humà hauria de poder gaudir. Per un cop podem provar anar al cinema amb els ulls o les orelles tapades, les emocions que es produeixen no són les mateixes ja que si no no pots veure o no pots escoltar, serà difícil seguir la pel·lícula. 


Per aconseguir que una pel·lícula sigui accessible, cal que estiguin implicats tots els agents al voltant d'una producció cinematogràfica: directors, productors i distribuïdors. 

A l'Estat espanyol hi ha més de 800 sales accessibles. 


Àngel Garcia Crespo va posar en marxa una línia d'investigació dedicada a fer més accessible la cultura per a les persones amb discapacitat sensorial: cegues i sordes. I així va ser com van desenvolupar WhatsCine, una aplicació que permet a persones amb discapacitat visual i auditiva gaudir del cinema o del teatre. 


WhatsCine, és un sistema que funciona mitjançant aplicacions gratuïtes per a iOS i Android, en cinemes i televisió. Únic al món, disposa de 3 sistemes d'accessibilitat: audiodescripció, llengua de signes i subtitulat adaptat. No es necessiten pantalles secundàries, ni monitors portàtils; funciona a través del teu smartphone o tablet, amb accessibilitat totalment inclusiva, no percebuda per la resta de persones!

La integració de persones minusvàlides no hauria de ser cap problema i per això cada vegada estem més conscienciats i posem més mesures per al desenvolupament del dia a dia de qualsevol persona, però sembla que l'oci no està tan present en aquests esforços d'accessibilitat.

Oriol Altimira i Oriol Garcia

divendres, 15 de març del 2019

30 anys de la Caiguda del Mur de Berlín

Enguany es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, on milers de persones van morir, i van ser separades de les seves famílies.


El Mur de Berlín es va construir després de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat va ser dividida en quatre sectors i va començar la Guerra Freda entre el bloc capitalista i el comunista. Les amenaces militars, els bloquejos i la tensió anaven creixent. El 1949 es van crear les dues alemanyes: la RDA (comunista) i la RFA (capitalista). Gent de la RDA marxava a la RFA creuant Berlín Oest, però va començar a creuar massa persones i a la RDA no li agradava gens, ja que la gent que marxava era jove i amb estudis. Finalment, el dia 12 d’agost de 1961 es van desplegar un total de 15.000 policies i milícies populars, per impedir que passés ningú més. 

Van crear un tancament amb filferro espinós, i que més endavant es va convertir en el que coneixem avui com el Mur de Berlín, d’uns 3,75m. d’alçada. A mesura que passava el temps va anar augmentant la seguretat. Però tot i així hi havia qui continuava  saltant-ne o intentant-ho. Molts habitants van ser separats de les seves famílies, o bé van morir intentant creuar el mur, però no se sap la xifra total de morts.

La caiguda del Mur va posar fi al període d’aïllament entre l’Alemanya est i l’oest. El mur va començar a enderrocar-se la nit del 9 de novembre de 1989 de forma popular i cap el 10 de novembre del mateix any, es va acabar d’enderrocar amb alguns mitjans industrials i de forma oficial. 

La caiguda de la frontera que separava la capital alemanya de l'est amb la de l'oest , va donar pas a un nou país reunificat. Les dues Alemanyes quedaven unides de nou després de molts anys de separació, i amb aquest esfondrament moria també un dels símbols més característics de la guerra freda.

Aquest esdeveniment va ser commemorat de diferents maneres, per exemple, Leonard Bernstein (un compositor, director i pianista estatunidenc) va fer un concert que va ser emés en vint països i va tenir una audiència estimada de 100 milions de persones. 

Avui encara es poden reconèixer alguns llocs on hi havia hagut el mur, com per exemple les grans esplanades com les que es troben al carrer Bernauer Straße i al llarg del carrer Alte Jakobstraße.

Entrevistem el professor Gerard Mattis


Un bocí del Mur de Berlín cedit pel profe Mattis per a  aquest article
Els alumnes  d’ESO, tenim un professor que té arrels alemanyes, en Gerard Mattis: els seus avis vivien en un poble a Alemanya, quan, de sobte, l'exèrcit de l’antiga Txecoslovàquia el va envair.

Els soldats txecoslovacs els van donar una hora per marxar de casa seva. L'àvia, els seus tiets i el seu pare es van quedar en un poble a prop de Berlín i el seu avi va marxar a prop de Dortmund per trobar-hi feina, amb la idea que es retrobarien quan ell aconseguís feina estable. Un any després, quan ja tenia un lloc on viure, els va fer anar a buscar, però quan van arribar a la frontera, es van topar amb el mur. Per fortuna, en aquell moment el Mur encara no s’havia radicalitzat, i, un soldat que hi feia la guàrdia, en veure la situació, els nens petits i la mare plorant (l'àvia del profe), els va deixar passar, de manera que van poder-se reunir de nou amb l'avi d'en Gerard Mattis. No tothom va tenir aquella sort. Molts morien en intentar travessar el Mur, alguns quedaven enganxats a la tanca, d'altres eren executats o morien en intentar saltar.

Veient la situació actual, podem dir que l’ésser humà no aprèn dels errors. El mateix que va succeir a la família d’en Gerard Mattis està succeint ara en països d'arreu del món, on diàriament milers de famílies són separades i mai no se sap si es tornaran a veure per culpa de les guerres.


Laia Rius i Sandra Torrado-text refet

dimarts, 12 de març del 2019

50 anys de l’últim concert de The Beatles

El 30 de gener de 1969 els Beatles, aquella famosa banda autora de cançons com Let it be, que ha sonat més a Los 40 Principales que Despacito al llarg de 2018, va oferir el que seria el seu últim concert al terrat de l'edifici de la corporació Apple a Londres. A 50 anys d'aquest esdeveniment, t'expliquem com va transcórrer la presentació dels quatre de Liverpool fins que la policia va irrompre a l'edifici.


El grup ja no donava per a més, semblava que Paul McCartney era l'únic disposat a seguir amb la banda, ja que Jonh Lennon i Yoko ja havien format el seu duet. George Harrison sentia que no l'apreciaven prou com a músic. I Ringo no tenia del tot clar què fer, com quan et posen exercicis de paràboles de mates i et demanen justificar la resposta.

El fred era terrible i possiblement els micròfons no suportarien fins al final, així que l'enginyer de so Alan Parsons, va tenir una enginyosa idea i va baixar a comprar mitjons llargs de dona per embolicar els micros i protegir-los del vent. Idea que va ser interpretada pels seguidors com un gest de complicitat a la igualtat de gènere, donat que Ringo Starr i John Lennon anaven vestits amb els abrics de les seves esposes, una subtil broma de transvestisme.

Al quart tema els veïns ja havien col·lapsat la comissaria més propera indignats pel soroll. El productor de la banda, George Martin, es va mantenir en el soterrani de l'edifici intentant gravar de la millor manera possible la presentació en viu dels quatre de Liverpool, ja que sabia que seria un èxit rotund.

Sense saber què més cantar, van començar a tocar qualsevol melodia que se’ls ocorria, i així van sorgir unes improvisades línies de I want you, A pretty girl is like a melody i God save the Queen, cançons que segurament són part de la banda sonora de la vida de molta gent, o potser no de la teva, no passa res.

Quan va arribar la policia, els Beatles tocaven Get Back per tercera vegada i després d'uns minuts de cortesia, els cables van ser desendollats dels amplificadors i així va culminar aquest simbòlic moment de revolució musical, imitat després per altres bandes com U2, Red Hot Chilli Peppers i Jarabe de Palo. Un any després, el mític grup deixaria d’existir com a tal, però tranquils que podeu seguir escoltant les seves cançons a Spotify.

Clàudia Guallarte i Manel Jiménez

dijous, 7 de març del 2019

Leonardo da Vinci, un geni irrepetible

Enguany es compleixen 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci, un personatge conegut universalment, del qual creiem saber-ne moltes coses, però en sabem tantes? El cert és que la seva vida està envoltada per més misteris que coneixements.


Considerat com una de les persones més influents tecnològicament i culturalment, pare de multitud d’invents i de nombrosos experiments, així com també d’algunes de les pintures més conegudes a nivell internacional, la seva figura encarna perfectament l'ideal de l'home del Renaixement i de la saviesa aplicada a diversos camps de la tecnologia i de la ciència.

Da Vinci, inventor


Com a inventor, Da Vinci va deixar plantejades les idees del que després serien dispositius i aparells tan dispars com el paracaigudes, l'helicòpter o el tanc, tot i que el nivell tecnològic de la seva època va fer impossible que els veiés convertits en realitat.

Va inventar una ballesta gegant, que era un arma de guerra de 27 iardes amb 6 rodes, feta amb fusta fina i flexible igual que una ballesta normal, però amb les dimensions més grans que una catapulta de guerra. El compàs també va ser una de les seves múltiples grans invencions. Aquest petit invent ja existia a l’antiga Grècia, però ell en va fer una versió millorada; pot semblar de poca rellevància, però ha estat imprescindible per al disseny arquitectònic. Només cal determinar el seu centre i un punt qualsevol per aconseguir un fabulós i refinat cercle; de fet, no només serveix per a la creació de cercles, sinó també per traçar angles i prendre distàncies.

En resum, Da Vinci era un geni que va revolucionar el concepte d’inventar. Un apassionat per poder portar a la realitat els dissenys i les idees que creixien al seu cap, ja fossin de l’àmbit de l'art o de la tecnologia. Sigui com sigui, ens ha deixat un llegat que encara perdura.

L'home de Vitruvi


Alguna de les obres d’art més importants de Da Vinci va ser l’home de Vitruvi, un dibuix d’una figura masculina nua en dues posicions sobreimpreses en cames i braços, en un quadrat i en un cercle, referència de l’estudi de les proporcions del cos humà perfecte, i que es va realitzar a partir d'uns escrits d’un arquitecte de l’antiga Roma. Aquest dibuix compleix proporcions molt estrictes, per exemple: un palmell equival a l'amplada de quatre dits, o la distància entre el naixement dels cabells i les celles és un terç de la longitud de la cara. Entre moltes altres proporcions, en total hi ha 25 proporcions a seguir.


La Gioconda


Possiblement una de les obres més conegudes de Da Vinci és la Gioconda, reconeguda com una de les millors obres del món sencer, ja sigui per les seves  faccions amb un cert misteri darrere o simplement perquè és considerada com especial, detallada i bella. Durant diversos segles els interrogants sense resposta sobre l'obra de Leonardo han anat creixent, originant apassionades polèmiques en molts autors i investigadors. Davant la gran quantitat de preguntes, les respostes no solen ser prou convincents, de manera que els debats segueixen oberts. Especialment durant els segles XIX i XX, les teories sobre l'origen de la model, l'expressió del seu rostre, la inspiració de l'autor i moltes altres, han pres gran protagonisme i obliguen a una anàlisi històrica i científica profunda.


Àlex Magariño i Xavier López 

dimecres, 6 de març del 2019

Marc Guasch, a tota velocitat

Us presentem en Marc Guasch i Font, pare d’un alumne de la nostra escola. 


Garriguenc, nascut el 3 de maig de 1973, en Marc és un reconegut pilot de motociclisme català que ha destacat en competicions d’enduro i raids, entre els quals el Ral·li Dakar.

Entre els títols nacionals i estatals d’enduro ha guanyat: un vegada campionat d’Espanya d’enduro (1991), dos cops el campionat d’Espanya de Moto ral·li (2006), entre molts d’altres...
I ha participat durant 7 anys el Ral·li Dakar.





Quan i com va començar la teva afecció pel món del motociclisme? Què en pensava la teva família?
A casa meva, el meu pare havia estat un ciclista professional de carretera en el equip Kas, i el món de la competició a casa es vivia molt; quan tenia 3 anys ja em van regalar la meva primera moto pel meu aniversari i a partir d’allà va ser quan la gasolina em va entrar per les venes, vaig anar primer en moto que no pas en bici.
Tenir una família i uns pares que et donen suport és molt important en tot el que facis. A casa meva he tingut la gran sort de tenir uns pares que sempre m’han seguit a tot arreu i que han fet el necessari perquè pugues està a les curses. Tenir una bona família que t’acompanyi a tot arreu és molt important.

Quina va ser la primera carrera que vas guanyar?
La primera carrera important va ser un campionat de Catalunya quan tenia 16 anys. Als 17 va ser quan ja vaig començar guanyar moltes altres d’Espanya, amb 17 anys ja vaig aconseguir el primer campionat d’Espanya d’enduro.

En quin moment et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?
Amb ja 14 anys estava treballant de mecànic i així vaig anar fent fins als 32 anys. En aquell moment va ser quan vaig deixar de treballar, quan vaig tancar la meva empresa per dedicar-me només a la moto. I a partir d’aquí, han estat 10 anys increïbles professionalment.

Per què vas decidir participar al Ral·li Dakar?
El Ral·li Dakar, podríem dir és la meta de tot pilot del món off road. Era un somni de petit.

Com et vas sentir la primera vegada que vas participar al Ral·li Dakar?
És una cursa brutal de muntatge, brutalment ple de gent, ple d’assistències, en la mateixa cursa de mecànics d’equips d’estructures de pilots privats, de marques importants, de repercussió de marques... Són molts esforços teus, d’espònsors, gent que et dona suport, i anem assolir el que venim a fer.

Què és el més dur i el que més et satisfà del Ral·li Dakar? El més dur és procurar que no tinguis lesions en tot l’any. Això és el més dur, la part més lletja d’aquest tipus d’esport, ningú vol, però tots hi passem. També és molt dur el dia a dia, no existeix altra cosa que això. És un esport molt solitari, on si no tens molt sacrifici no aconseguiràs res del que et proposis.
El que més em satisfà és primer de tot és haver disputat 7 ral·lis Dakar, en segon lloc haver lluitat posicions d’etapa, haver viatjat a diferents deserts del món.

Has tingut alguna lesió important? Com t’ha afectat?
L’any 2012 em vaig fer molt mal. Em vaig trencar 9 costelles, una costella em va perforar un pulmó, vaig tenir una fissura a la melsa. Vaig estar una setmana a la UCI a Antofagasta, Xile. Va ser una setmana molt dura en la qual m’hi anava la vida i sé que en 20 minuts no ho hagués explicat ja que m’estava dessagnant per dins i no n’era conscient.
Aquestes són les parts més lletges però també les més maques d’afrontar perquè al final sempre hi haurà sotracs al mig del camí i al mig de la vida i poder-ne sortir és el que et fa créixer encara més.

D’on traieu el finançament pel Ral·li Dakar?
Això és complicat perquè les despeses d’un pilot o una persona que vol anar al Dakar com a pilot de moto ronden al voltant dels 60.000-70.000€.
Portem uns anys molt dolents en què les grans empreses i les grans marques no funcionen com a l’any 2000.
Els meus dos primers Dakars van ser així, amb petits espònsors de 5.000 i 10.000€. Però a rel de poder estar fitxat per marques com Yamaha o Gas Gas, les despeses les assumien ells.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Dedicar-te al que t’agrada és el millor que et pot passar a la vida i lluitar-hi, que no es fàcil ni en aquesta ni en qualsevol professió del dia d’avui.
Des de ben petit vaig tenir molt clar que volia anar en moto. Vaig començar amb 3 anys però als 14 ja tenia clar que jo volia anar en moto, que em volia dedicar a competir, a córrer, preparar-me i aprendre tot el que pogués sobre la moto.

Com entrenes?
M’entrenava molt dur, la veritat. Entrenar-te per un Ral·li Dakar és un any 365 dies del qual has de tenir una programació feta, unes curses que vols anar a l’any per preparar-te pel Ral·li Dakar. I, a part de les carreres, també hi ha els entrenaments entre setmana, que podien ser de 2 a 3 dies amb circuits de moto-cross, amb tandes llargues, tandes curtes... Això és el mateix entrenament que un atleta.
A part d’això s’havien d’alternar i complementar amb sessions interiors de gimnàs, amb petites dosis d'spinning, de bicicleta de carretera, de bicicleta de muntanya, de peses... Al cap i a la fi tot això t’ocupava tota la setmana.
Però per altra banda la part més important d’un desplaçament és el descans, poder descansar i dormir de 6 a 8 hores. Perquè si no descanses no rendeixes igual, vas acumulant cansament i no serveixen per res tots els entrenaments que t’estàs fent.

Explica’ns alguna anècdota important que hagis tingut durant el Ral·li Dakar? Al primer Dakar cada dia fèiem entre 900 i 1000 km, la qual cosa és una barbaritat. Però no tots aquests 900 o 1000 km són cronometrats. Potser en són 600 només però els 400 restants, els hem de fer d’enllaç.
Al primer Dakar, en un d’aquests enllaços; sortíem d’una regió de l’Argentina molt pobre on no hi ha n’hi asfalt als carrers, ni clavegueram, ni enllumenat... Però sempre tenen el seu “Asado Argentino” al garatge. Era un dia que ho havia passat malament, havia tingut alguns problemes mecànics al mig de l’etapa. I de cop em van fer passar cap a dins d’un garatge, em vaig asseure a la taula amb una família que no coneixia i em van donar menjar i beguda.

És una feina rendible econòmicament?
Ara no. Estem acostumats a veure a la televisió el que és el món de la fórmula 1 o del Moto GP. Allà sí que es remenen calers, però al món del off-road des de la crisi els ingressos no han estat els que voldríem tenir. En general no ens guanyem la vida com la gent es pensa que ho fem. Al final és passar molts riscos i pocs guanys.

Tens algun ídol o model a seguir? La veritat és que jo de petit seguia un personatge que encara corre avui, es diu Stéphane Peterhansel. És francès, té 54 anys i és el pilot oficial de Mini. Des de ben petit l’admirava perquè era molt bo en el món de l’enduro, el moto-cross, té 6 victòries del radi Dakar en moto a l’Àfrica i 7 victòries en cotxe. És un superdotat dins del món de l’automobilisme i del motociclisme.

Moltes gràcies i molta sort Marc!
Gràcies a vosaltres!

Laura Francisco i Aina Carné

James P. Allison i Tasuku Honjo: la immunoteràpia

James P.Allison i Takasu Honjo dos premis Nobel que han revolucionat la biologia.

Tots dos científics s’han resistit a treballar seguint els mètodes habituals per tractar els càncers per trobar una nova forma que no afecti negativament el benestar del pacient. Aquesta és la base de la immunoteràpia, un tractament amb activadors dels sistema immunològic que ajuden a combatre el càncer a partir de la seva detecció.

Hi ha diferents tipus d'immunoteràpies com els inhibidors del punt de control, que fan que el sistema immunològic respongui amb més força contra el tumor, activant les cèl·lules T (un grup molt especialitzat de glòbuls blancs), o afavorint la transferència adoptiva cel·lular, de manera que fan créixer les cèl·lules T. Aquestes cèl·lules són les que més activament lluiten contra el tumor, els metges les agafen del mateix tumor, les fan créixer durant 2-8 setmanes i les tornen a implantar al pacient.



També s’apliquen anticossos monoclonals, que són proteïnes del sistema immunitari creades al laboratori, dissenyats perquè s’adhereixin a “dianes” específiques que es troben a les cèl·lules canceroses, cosa que impedeix que aquestes últimes es puguin reproduir, o els entreguen toxines. Els anticossos més potents fan que la cèl·lula maligna es destrueixi a si mateixa.



Però això també té aspectes negatius, els temuts efectes secundaris que, per sort, no són tan forts com en la quimioteràpia o la radioteràpia, normalment són dolors, inflamació, irritació, símptomes semblats als de la grip com dolor muscular, mareig, vòmits, dificultat per respirar i d’altres com congestió; en casos extrems es pot produir una infecció, un xoc anafilàctic a causa de una al·lèrgia o una retenció de líquids.




Mètodes d’administració més utilitzats


  • Via Intravenosa.
  • Via oral, en la qual la immunoteràpia s’administra en tabletes o càpsules.
  • Via tòpica: la immunoteràpia té la presentació de crema que el pacient aplica a la pell, aquest tipus d'immunoteràpia s’utilitza principalment per al càncer de pell.
  • Intravesical: la immunoteràpia s’administra directament a la veixiga

La freqüència en la qual sigui administrada aquest tipus de “drogues” pot variar entre diferents factors, com són el tipus de càncer o com d’avançat estigui, i com reaccioni el cos al tractament.

L’administració pot variar, però també pot variar per cicles, un període de tractament seguit i un període de descans que dona al cos temps per crear teixit sa.

James P. Allison (7 de agost de 1948)


James P. Allison és el pare de la immunoteràpia, microbiòleg, doctor en ciències biològiques i premi Nobel de medicina que li fou concedit pel seu anterior descobriment. Va néixer a Alice, Texas, per després entrar a la universitat per estudiar microbiologia.

Els seus estudis sobre la immunoteràpia comencen el 1985, quan va rebre el càrrec de professor d'immunologia i director del laboratori d’investigació del càncer en la University of Califòrnia, però després es va traslladar a Nova York per dirigir la Lidwig Cancer Center (MSKCC). Va ser a l'MD Anderson Càncer Center, on la seva carrera com a microbiòleg es va impulsar a la velocitat d’un coet.

Premi Nobel de Medicina

El seu estudi en la proteïna de les cèl·lules T, de les quals hem parlat abans, i al qual va dedicar 10 anys, el va fer mereixedor del prestigiós premi de l'Acadèmia sueca. La seva major motivació van ser la mort de la seva mare i del seu germà.

Allison va trobar un anticòs que va batejar com “Ipilimumab”, el primer medicament oncològic contra el melanoma amb metàstasi, que es la dispersió de cèl·lules canceroses al voltant del tumor.

El tractament no va mostrar cap reacció del tot positiva en els glioblastomes, que són tumors molt comuns entre la població humana i que afecten en tots els casos al cervell humà, en la part dels glies, els quals són teixits especialitzat que ajuda a la medul·la espinal a fer les seves funcions principals i també afecta a els reflexos.

Tasuku Honjo,  (27 de gener de 1942)

Tasuku Honjo és el padrastre de la immunologia, i també va obtenir el premi Nobel de medicina pal costat de James P. Allison.

Va néixer a Kyoto, Japó; es va graduar com a metge a la Universitat de Kyoto, el 1966, on va obtenir el seu Ph.D. en Química Medica. Es va assegurar diversos llocs importants i la participació en projectes de renom. 

Les seves responsabilitats han estat importants a nivell nacional i per a la medicina del seu país, i la dels Estats Units. Des de 1984 ha estat membre de la facultat de la Universitat de Kyoto, i el 2017 es va convertir en director general adjunt i Professor Distingit de l'Institut Universitari de Kyoto per a Estudis Avançats. 

La seva labor en les investigacions sobre gens i immunologia van ser rellevants en el Departament d'Embriologia de la Carnegie Institution of Washington.

Durant molt de temps Honjo va estar desenvolupant importants investigacions i proves mèdiques per descobrir la proteïna PD-1 en les cèl·lules immunitàries. Es va adonar que aquestes podien funcionar com una mena de fre, cosa que possibilitaria el desenvolupament de teràpies de gran efectivitat contra el càncer.

Un heroi del Japó. Premi Nobel de Medicina

Al seu país natal és gairebé un heroi, moltes vegades ha estat aplaudit i reconegut per la seva tasca. Per exemple, el 2013 va rebre l'Ordre de la Cultura, el major guardó del Japó en el camp mèdic. Tres anys després, va rebre el Premi Kyoto de Ciències Bàsiques pel descobriment del mecanisme responsable de la diversificació funcional d'anticossos, molècules i-reguladores i aplicacions clíniques de PD-1. 

Recentment, el japonès va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina juntament amb l'immunòleg James P. Allison per les teràpies per inhibició de la regulació immunonegativa, que són reconegudes com un avenç important en la lluita contra el càncer. 

Els seus descobriments són vistos com un principi completament innovador en el camp de l'oncologia. Gràcies al seu descobriment i creació d'aquest tractament va permetre aprofitar l'habilitat del sistema immunitari per atacar les cèl·lules cancerígenes en aixecar el fre de les cèl·lules immunitàries.

Saliou-Diaby Dansoko