Més enllà de la física, més enllà de la persona...

"La història de la ciència és la història de les bones preguntes; la història de les creences és la història de les bones preguntes."

El passat 3 de març, el científic Wagensberg va morir a Barcelona a l’edat de 69 anys. Professor, investigador i escriptor que assolí renom com a científic divulgador.

Jorge Wagensberg Lubinski va néixer a Barcelona el 2 de desembre de 1948 essent descendent d’una família de jueus polacs. Des de petit es va veure molt influenciat pel treball i ambició del seu pare, aconseguir millores a partir d’idees senzilles, filosofia que Wagensberg utilitza per a fer la metàfora:

“Existeixen idees senzillíssimes que canvien dràsticament la vida del ciutadà”.

Pel que fa a la seva època com a estudiant, va aconseguir evitar la formació religiosa i disgregació per sexes estudiant a l’Escola Suïssa i al Liceu Francès, ja que ell s’argumentava dient que la religió era una ficció que servia per a cohesionar multituds, i, que al mateix temps, aquesta era resistent a la crítica de la nostra intel·ligència.

Va estudiar física a la Universitat de Barcelona, i allà mateix es va doctorar. L’any 1991, compromès per la divulgació de la ciència (la seva màxim ambició) acceptà la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona, que donaria lloc a un dels centres  més innovadors del món: el Cosmocaixa. Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica i Creu de Sant Jordi, va dirigir durant molts anys l’Hermitage i va impartir classes de Teoria dels processos irreversibles a la UB. Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.

Wagensberg posa sota la lent d’observació tot fenomen, tota idea, tota mentalitat. Interdisciplinari, vol ser el nostre científic, i també crític. I ho és certament a la vista de les seves reflexions desplegades al seu llibre d’home de coneixement. Tota circumstància li serveix per reflexionar alhora que va explicant amb el seu estil genuí els seus orígens, els dies de la seva infantesa i joventut, la seva formació a l’Escola Suïssa i el Liceu Francès...En la seva maduresa, Jorge Wagensberg mostra una especial estima pels qui considera els seus mestres, incloent-t’hi els membres de la seva família: aquella mare jueva que supervisava minuciosament els seus avenços escolars, i aquell pare jueu que li deia que el saber no ocupa lloc.

"Observar és buscar diferències entre coses similars. Comprendre és trobar semblances entre coses diferents", Jorge Wagensberg -

Raul Campos

Por escènica i realitat virtual

Tremolors, picors, sudoració, marejos, urgència per anar al lavabo, falta de concentració, palpitacions, quequeig; por de fer el ridícul. Us sona? Voleu saber el per què i/o ho voleu evitar? No us preocupeu perquè tot és possible!

La por és una reacció adaptativa dels humans. Al llarg del temps, la por ha servit com a eina de supervivència i els éssers que s’han adaptat millor al perill són els que més probabilitats han tingut per sobreviure al llarg de l’evolució. Però la por té diferents branques, i quan aquesta apareix a l’hora de sortir davant d’un públic s’anomena por escènica.

La por escènica és un dels temes que més preocupa indirectament en l’àmbit de les relacions socials; no només afecta qui ha de sortir a un escenari, sinó també al dia a dia, quan hem de parlar en públic, matenir converses amb desconeguts.......Ningú no hi pensa mai fins que arriba el dia, i, passat aquest, tothom se n’ oblida. Tot i així, hi ha qui intenta posar-hi remei i la vol combatre al màxim, així que actualment s’han començat a desenvolupar maneres per tal d’aconseguir-ho.

El projecte del qual parlaré incorpora la realitat virtual, impulsat ja fa uns anys per una empresa americana. Un professor dels Amics de la Unió de Granollers va portar el projecte a la pràctica en el seu treball final de carrera amb estudiants de Granollers i va obtenir molts bons resultats. Aquest tractament està basat en una exposició virtual a través de la qual els individus estan exposats als estímuls que fan augmentar el seu nivell de por i ansietat. Això els permet habituar-se a les situacions que puguin resultar desagradables per a ells, i es produeix una disminució de les respostes ansioses i dels pensaments negatius.

Com a conseqüència, sovint els pacients que han realitzat aquests experiments prefereixen la teràpia amb realitat virtual que l’exposició in vivo. Per tal d’augmentar el realisme, el que es fa és integrar imatges de vídeo del món real a la realitat virtual a través de vídeos de 360º. La incorporació d’un muntatge de vídeo en viu a la realitat virtual pot millorar l’experiència de realisme, ja que les creacions amb ordinador no ofereixen el mateix nivell de profunditat i sensació de realisme.

En conclusió, és un sistema molt fàcil i eficaç que s’hauria d’intentar promoure entre els joves de cara al futur. El projecte s’ha desenvolupat aplicat a l’àmbit musical, però també es podria utilitzar en l’àmbit estrictament escolar o, fins i tot, social, ja que la por escènica té en part relació amb la timidesa. Així que animo a tots aquells a qui us interessa perdre aquesta por a utilitzar-lo, perquè pot arribar a solucionar traumes greus del passat.

Raul Campos

Coco i el sentit de la família

Torna Pixar amb la pel·lícula COCO i rep l'Òscar a la millor pel·lícula d'Animació de 2018

Coco s'inspira en la celebració mexicana del Día de los Muertos, cada 1 de novembre, dedicada a l'ànima dels difunts. 

La creença popular és que l'ànima dels éssers estimats que han mort tornen de les tombes durant aquest dia. A Coco no hi ha vida eterna ni Cel, aquests aspectes depenen de la fama que hom ha tingut en vida, que perduri o no temporalment.

Coco està protagonitzada per Miguel, un nen mexicà de 12 anys que viu en un poble de Santa Cecília i somia ser un músic com el seu famós ídol Ernesto de la Cruz. Però hi ha un problema: la seva família odia la música des que el seu rebesavi, músic, suposadament va abandonar la seva dona i la seva filla i va marxar acompanyat només de la seva guitarra. Miguel decideix lluitar pel seu somni i participa en un concurs de talents a la fira de Santa Cecília utilitzant la guitarra que havia amagat de la seva família.

Màgicament, quan agafa la guitarra del seu ídol Ernesto de la Cruz, apareix al món dels Morts, del qual no podrà sortir fins que deixi la música, i on descobrirà secrets que canviaran la seva vida i la manera de pensar de la seva família.

Els personatges d'aquesta pel·lícula tenen rols molt diferents que influeixen en el Miguel. Per exemple, "la Abuelita" té totalment prohibit a la família tenir contacte amb la música, i per això "Mamá" i "Papá" tampoc volen que Miguel toqui la guitarra ni tingui interès per la música. La família del món dels morts tenen el mateix pensament sobre la música per l'experiència que va tenir "Mamá Imelda" amb el seu marit, que tots creuen que la va deixar per la música i per això li guarden rancor a ell i a la música.

Al principi de la pel·lícula, Miguel creu que el seu rebesavi és Ernesto de la Cruz , un cantant mexicà que era molt conegut al país i que és el seu ídol; però acabarà descobrint-ne una cara oculta: en realitat va assassinar Hèctor Rivera, el seu autèntic rebesavi. Hèctor necessita ajuda per ser recordat per la seva filla, perquè sinó desapareixerà fins i tot del món dels Morts.

Al final, Miguel aprèn que la família és la cosa més important. Durant tot el camí que ha recorregut, la família (viva o morta) l'ha ajudat a veure la realitat i recolzar-se els uns en els altres. I també, finalment, la família aprèn a respectar el somni del petit Miguel i deixen de prohibir-li la música.

Al llarg d'aquesta pel·lícula es pot apreciar la importància del respecte vers la família, els ancians i la connexió entre generacions.

Com en gairebé la majoria de les pel·lícules de dibuixos animats, Coco planteja la rebel·lia del nen davant uns pares que no comprenen la seva creativitat. I intenten donar a entendre que els nens haurien de fer el que senten en tot moment, ja que les normes de casa limiten molt els joves i no hauria de ser així.

Marina Cuchillo i Luzía Parache

Recomanacions literàries

Triar un llibre pot ser complicat per la quantitat que se n'editen cada any. Presentem 5 novel·les molt interessants que poden ser una bona opció de lectura per a adolescents.

Atrévete a enamorarte - Estelle Maskame

Novel·la classificada per a majors de 14 anys, de l’autora de l'exitosa sèrie YOU, Estelle Maskane. En aquesta obra, ens trasllada a la gran pregunta: ¿Arriscar-se a perdre-ho tot per viure una cosa que podria ser màgica o deixar-ho passar?

La chica invisible – Blue Jeans

Aquesta novel·la de Blue Jeans ha estat una de les més venudes d’aquest Sant Jordi 2018; Blue Jeans ha deixat enrere les històries d’amor i ha sortit de la seva “zona de confort” per escriure una obra de misteri; tot i això ho ha fet sense oblidar les trames juvenils que l'han portat a ser l’escriptor que és.

L'obra tracta diversos temes com l'ús de les xarxes socials, el nostre paper en la vida dels qui en envolten, el valor de les paraules, el respecte per un mateix, el bullying, el paper de la premsa en l'actualitat, la comprensió de les diferències, l'espectre de l'amor...

Todo lo que fuimos – Alberto Villareal

La poesia també està destinada per al públic juvenil i un dels llibres més destacats de 2018 és Todo lo que fuimos, del mexicà Alberto Villarreal.

A través dels seus poemes un pot endinsar-se en l'amor, novament, en la infinitat de matisos que s’experimenten quan s’estima, en la plenitud i en el dolor de ser estimat o d'haver-ho desitjat. Un llibre ple de poemes acompanyats d'il·lustracions i jocs tipogràfics, que són la combinació perfecta per a tot el contingut que li dona vida.

Ahora que ya bailas – Miguel Gane

Neixes, creixes, estimes, et trenquen, aprens i no mors fins que algú deixa d’estimar-te. Aquests poemes són la història d'Ella, que va ser silenciada perquè els seus crits ressonaven massa alt. Ella, qui va deixar de ser seva perquè qui havia d'alliberar el seu somriure, la va acabar engabiant i aixafant contra l'asfalt. Sola, va ser capaç d’aixecar-se, de mirar a la cara el seu passat i dir-li: «No m'has vençut, sóc indestructible».

Ara que ja balles, el món sencer es quedarà als teus peus i on abans hi havia silenci ara hi haurà música. La teva.

La Puerta del bosque – Melissa Albert

Primera novel·la de Melissa Albert, una editora i fundadora d'un bloc juvenil que ha escrit per a editorials i diverses publicacions. És el primer llibre d'una saga, la continuació de la qual es publicarà el proper any.

La protagonista és Alice, una noia que ha passat la major part de la seva vida d'un lloc a un altre a causa de la mala sort que l’acompanya sempre, al cap de poc d’haver-se instal·lat en una nova ciutat. La mort de la seva àvia materna la farà recuperar l'esperança que finalitzi la seva mala sort, però un esdeveniment inesperat, l'obligarà a endinsar-se al bosc on van néixer les històries de la seva àvia per conèixer-ne l'origen.

Alice Oliver

Berlín 2018

La destinació dels alumnes de 4t d'ESO per al viatge de fi de curs, que es realitzarà entre els dies 17 i 20 de juny, és la majestuosa ciutat de Berlín.

Berlín és una ciutat de 3.5 milions d'habitants, la més poblada de tota Alemanya, una de les capitals dels 16 estats federals alemanys i el principal motor econòmic del país.

Destaca pel seu paper a la segona Guerra mundial. Els nombrosos camps de concentració i les restes de l'immens mur de Berlín, símbol de la Guerra freda, derrocat des de fa uns quants anys, són els principals punts d'interès a la capital germànica. No obstant això, la seva arquitectura també és un fet a destacar, ja que s'hi poden trobar construccions des de romanes i germàniques, fins a les més contemporànies. El primer semàfor d'Europa i les marxes de les tropes durant la segona Guerra mundial són algunes de les imatges mes significatives i tòpiques de la ciutat.

Mur de Berlín

Per a aquest viatge hi ha previstes una sèrie d'activitats: visites als camps de concentració i als nombrosos museus de la guerra, repartits per la ciutat, són les que podem destacar-ne, tot i que allò que més il·lusiona l'alumnat és el fet de poder compartir uns dies amb els amics i els companys de tota la vida.

Entre les nostres expectatives podem ressaltar les de passejar en primera persona per una capital plena d'història, viure noves experiències i, evidentment, gaudir dels últims dies amb els companys.

Segur que serà un viatge inoblidable, en el millor dels sentits.

Vista de la ciutat

Christian Fato

Els fonaments de l'educació

L'educació rebuda a la llar, en família, és essencial i importantíssima per crear les bases del respecte, com parlar amb correcció, saber escoltar, somriure, ser detallista i educat, organitzat, etc.

Gairebé tothom relaciona professors amb escola, però els pares exerceixen una professió fora de la seva feina, i és la d'educar els seus fills.

Els pares o tutors són els mestres naturals per excel·lència i la llar és el lloc per naturalesa per poder formar persones funcionals, responsables de si mateixes i conscients de les seves necessitats i de les dels altres. La personalitat de l'individu, doncs, és modelada en la major part en el context de la família, i és en el nucli familiar on s'aprenen les definicions personals, la forma de contactar amb altres, el maneig de les diferències, les actituds  i comportaments d'efectivitat. La importància de les funcions dels pares, no consisteix només a alimentar i cuidar els fills, sinó també a brindar-los la protecció i l'educació necessàries perquè es puguin desenvolupar com a persones sanes, bones i solidàries.

L'escola se centra més en l'ensenyament de coneixements distribuïts en diferents matèries com: matemàtiques, català, castellà, etc. Aquí ensenyen coneixements, ja sigui operacions matemàtiques, saber redactar una oració i altres que són essencials per desenvolupar la seva intel·ligència. També anar a l'escola estimula el saber-se desenvolupar a l'hora de fer alguna feina en grup, ja que és un dels principals objectius dins del centre.

Així doncs, no hi ha únicament professors dins dels centres escolars, sinó que també els podem trobar a la llar, per això tots dos llocs són imprescindibles i fonamentals per a la formació d'un nen o nena perquè es pugui desenvolupar com un adult responsable i educat.

Víctor Bagué i Guillem Álamo

Haze, més que música

El rap es un estil de música que es caracteritza per un recitat rítmic de les lletres, que no es canten. Sorgit als Estats Units a mitjans del segle XX, es tracta d'un estil que sol ser associat amb la població nord-americana de raça negra encara que en l'actualitat transcendeix fronteres i cultures.

L'acció d'interpretar un rap es coneix com a rapejar, mentre que els intèrprets són esmentats com a rapers o amb la sigla MC (per Master of ceremony, és a dir, "Mestre de cerimònia"). En rapejar, l'MC es recolza en una melodia de fons que s'anomena beat, encarregada de marcar el ritme.

Sergio López Sanz, conegut musicalment com Haze és un MC natural de Sevilla, del barri de Los Pajaritos.

El seu començament en la música, va arrencar amb l'enregistrament d'una maqueta que va arribar a vendre al top manta, al costat dels discos piratejats, cosa que va despertar l'interès de diverses discogràfiques. Finalment va signar per la multinacional Universal. Amb el seu primer disc, la reedició ja com a primer CD de l'esmentada maqueta, va obtenir el premi al millor disc de Hip Hop a Espanya l'any 2004. Haze va créixer envoltat de delinqüència, i ell mateix va passar una temporada a la presó.

Els seus temes van enfocats sobretot a la delinqüència i a les drogues, però des del punt de vista "correcte": les seves lletres plantegen la idea que les drogues i la delinqüència és el pitjor que hi ha. Les seves lletres arriben sempre a la conclusió que el més correcte és estudiar, treballar i seguir les lleis.

Avui Haze és citat per fer conferències sobre el món de les drogues i la delinqüència i sobre com deixar enrere aquest món.

Molts han aconseguit seguir els seus passos i deixar enrere la marginalitat.

Sergio Picón