dijous, 7 de febrer de 2019

Un allunatge ben especial

El president dels Estats Units, John F. Kennedy, va anunciar el 1961, davant el Congrés del seu país, que, abans que acabés la dècada, una missió nord-americana aterraria a la Lluna.


I... sabeu què?


Així va ser. El 20 de juliol de 1969, la nau Apol·lo 11 es va posar en sòl lunar i l'astronauta Neil Armstrong va baixar de la nau deixant marcades les seves petjades. 


"És un petit pas per a l’home, però un salt gegantí per a la humanitat", va dir el viatger espacial, i 600 milions de telespectadors de tot el món van escoltar les seves primeres paraules.

Va arribar al satèl·lit de la Terra acompanyat per l'astronauta Buzz Aldrin, mentre Michael Collins romania en òrbita lunar. La nau va aterrar a l'àrea denominada "El Mar de la Tranquil·litat", una vasta extensió de fina sorra i roca.

Van recollir més de 20 quilos de mostres lunars, sembla molt, però no us deixeu impressionar, perquè no és ni la centèsima part de la superfície lunar. Encara queda lluna!

Els astronautes Edwin Buzz Aldrin i Neil Armstrong van romandre a la superfície lunar 21 hores i 31 minuts, un 20 de juliol de 1969, van estar a superfície llunar, més que nosaltres al nostre llit.

La carrera espacial, que no és exactament córrer per l’espai, es va demorar a causa del conflicte i constant competició entre la Unió Soviètica i els Estats Units en temps de la Guerra Freda, però no tot és tan senzill com fer deures, van haver moltes missions; entre elles, les missions Mercury i Gemini, que van orbitar la Terra amb astronautes a bord. Després va arribar el programa Apol·lo, amb diverses missions de prova sense tripulació i dotze missions tripulades. La missió Apol·lo 11 va aconseguir l'històric fet.

"Va ser una gesta de dimensions tan colossals que la potència del coet Saturn V, que va elevar a l'espai exterior la missió Apol·lo 11, no ha estat superada 50 anys després", comenta Germán Porta, divulgador científic del Planetari de Bogotà.

Per què l’home volia anar a la lluna…. A qui no li hauria agradat ser astronauta, de petit….o de gran?

Claudia Guallarte i Manel Jimenez

El nou professor de música

Aquest curs tenim una nova incorporació a l'equip de profes de Secundària, en Miquel Fernàndez, un integrant del grup In Crescendo.



“La música és el cor de la vida. Per ella parla l’amor; sense ella no hi ha bé possible i amb ella tot és bonic.”


Miquel Fernàndez és, des de principis del curs 2018-19, el profe de música de l’ESO. Li hem fet una entrevista amb l’objectiu de conèixer una mica més de la seva professió i del grup In Crescendo.



Amb quants anys vas interessar-te per la música? 
Als 14 anys.

Què significa per a tu la paraula ‘’música’’? Què t’aporta la música?
Ho significa tot per a mi. És diversió, feina...,  és allò que ha fet que sigui qui soc avui dia, és allò que m’ha fet pensar com penso...

Quins són els teus ‘’hobbies’’?
Llegir, mirar sèries, el cinema. Tot el que estigui relacionat amb l’art (dibuixar, pintar), els jocs de taula, i fer excursions.

Què és per a tu el teu grup ‘’In crescendo’’?
La possibilitat més gran de la vida. És allò a què he dedicat més temps de la meva vida, allò en què més esforç he posat, més temps. Tot en general.

Quan i com es va formar aquest grup?
El juny de 2014 TV3 va oferir a Amics de la Unió que participessin en un concurs. I com que eren grups molt grans van escollir uns quants que anessin al concurs i són els del grup actual.

Què vas sentir quan vau guanyar el concurs?
Molta alegria i sobretot descans. Quan el vam guanyar vam aconseguir el que volíem. I vam veure que havien valorat el nostre esforç.

Quan surts el carrer et sents una persona normal o la gent et reconeix?
Em sento una persona normal, tot i que és veritat que de vegades em reconeixen; el més estrany va ser una vegada que vaig anar de viatge a Londres i una família em va reconèixer.

Has tingut conflictes pel fet de pertànyer al grup?
De vegades no tots pensem de la mateixa manera i això genera petits conflictes entre nosaltres, però mai res greu; sempre ens hem mantingut units i sempre amb el respecte davant de tot.

És la primera vegada que fas de profe? En cas negatiu, on més has treballat?
El curs passat vaig ser profe en un institut, i també he fet classes de guitarra, cant...

A part de ser professor, treballes en algun altre lloc?
Sí amb el meu grup In crescendo, faig de mànager, i també actuo de mag a Canovelles.

Recomanaries als joves que facin extraescolars de música? Per què?
Sí, ja que et porta a una recompensa pròpia i t'obre moltes possibilitats sempre que hi tinguis interès. 

Quina opinió tens del trap
No és el meu estil, però cal entendre per què està afectant tant els joves, per què s’ha fet famós i a quines edats es podria escoltar (amb precaució).

Divendres 8 de febrer en Miquel Fernández presenta nou disc. El podeu anar a veure cantar en directe just davant de l'Escola, al teatre Auditori. Li desitgem molta sort!

Berta Solé i Aya Tammina

Intercanvi 2018-19 Primera part: Alemanya ens visita

Per segon curs consecutiu, la professora d'alemany de l'ESO, Anna Stella, ha organitzat un intercanvi amb el Gymnasium Ochsenhausen. 


El passat 7 d’octubre van arribar a l’aeroport de Girona els alumnes alemanys pera la primera part de l’intercanvi amb 4t d'ESO d'aquest curs. Després de les presentacions amb les famílies,  vam anar a passar una tarda lúdica a la bolera, on vam tenir l’oportunitat de començar a conèixer-nos.

Durant aquella setmana vam fer diverses activitats. El primer dia, independentment que no hi hagués classe, vam quedar per anar a la bolera i poder trencar el gel. L’endemà vam donar-los a conèixer Granollers i també vam fer una visita a l’alcalde, en Josep Mayoral, que els va donar la benvinguda a la ciutat. El dimarts vam anar a Barcelona i vam fer una altra visita guiada que havíem preparat a classe unes setmanes abans. També vam fer tallers a l’antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert i dins de l’escola.

Un dels dies més divertits va ser el divendres, ja que vam anar tots a la platja de Calella de Palafrugell amb les nostres famílies i ens ho vam passar realment bé, i els alemanys van tenir l'oportunitat de banyar-se al mar. Però el millor dia va ser el dissabte, sens dubte, perquè vam fer la festa de comiat, i va ser un dels moments més emotius que vam viure durant la setmana, ja que vam cantar, ballar i aprofitar els últims moments que ens quedaven junts. Quan va arribar l’hora de dir adéu, van haver moltes llàgrimes, perquè no els tornarem a veure fins que anem a Alemanya al març.

Aquella setmana vam crear noves amistats que sabem que duraran molt, i va ser una oportunitat per a tots els estudiants, els d’alemany i d’espanyol, per poder aprendre més d’una nova llengua i aspectes culturals i socials. Va ser una experiència que ningú de nosaltres oblidarà. A dia d’avui encara se’ns posa la pell de gallina en veure aquelles imatges que contenen moments especials i inoblidables.

I sí, aquesta experiència és totalment recomanable i estem segurs que la repetiríem. Pel que fa a les nostres famílies, també han passat una bona experiència, ja que han conegut a persones amb cultures diferents i afirmen que també repetirien l’experiència.

Ja estem impacients per al nostre torn, quan serem nosaltres els qui viatjarem cap a Alemanya.



Judith Alba, Jordi Catafal, Pol Cabezas i Anna Ruiz

dimecres, 6 de febrer de 2019

Cantant a l'altra punta del món

Fa aproximadament un parell de mesos que unes companyes de l’escola, l’Alba Ventura de 3r d'ESO i la Carla del Barco i la Anna Ruiz de 4t d’ESO, van realitzar un viatge cultural a la Xina. Van passar 8 dies a la capital, Beijin, i van visitar diferents llocs del continent asiàtic. Les hem entrevistades, i ens han explicat la seva experiència i un parell d’anècdotes del seu viatge:

Primer de tot, els hem preguntat el perquè de la visita: la participació en un festival de música, al qual havien convidat el seu cor (Cor VEUS d’Amics de la Unió). Totes elles es van sentir molt felices i afortunades, i aquesta experiència els va agradar molt (tot i que el viatge va ser molt llarg). 

El trajecte en avió va durar 11 hores i ens han dit que al principi va ser molt cansat. Totes van patir jet-lag, però els va afectar de manera diferent. La Carla estava mig adormida, en canvi l’Alba sempre tenia gana. L’Anna ha explicat que va dormir tot el que va poder al final del dia, i que gràcies a això no va acusar tant el jet-lag. 

Es van allotjar en un hotel que es deia “Imperial Hotel”. Segons el què ens han explicat, en aquell mateix hotel també s’hi estaven altres corals que participaven al festival, i es trobaven moltes vegades pels passadissos.

Els hem preguntat què va ser el que van trobar més impactant d’aquell país, i ens van dir que tot és molt diferent, molt exòtic, com a les pel·lícules. Un aspecte que els va cridar l’atenció va ser que les motos portaven anoracs, per protegir els conductors de les inclemències del temps i era com si no hi hagués normes de circulació, o no les respectava ningú. També han explicat que les façanes eren espectaculars,i també que hi havia moltíssima contaminació.

El relat de l'experiència


Als vespres o a la nit parlaven amb les seves famílies per explicar què havien fet durant el dia i com els anava tot. Es comunicaven mitjançant “WeChat” o “WhatsApp”, dues aplicacions molt similars, i amb els xinesos es van haver de comunicar parlant anglès, amb gestos i amb calculadores a l’hora de pagar en els comerços.

Una imatge del cor davant del temple del sol
Pel que fa al menjar, ens han dit que els va costar acostumar-s'hi, ja que aquest es basa en arròs i espècies picants, però al final fins i tot els va acabar agradant.

Totes tres ens han explicat alguna anècdota, ben divertida. 

"Una vegada allà ens van assignar una guia xinesa que es deia Gili. Al principi era una mica exigent, però al final va entendre que les nostres cultures són diferents, i que portar un grup de 50 persones a un país nou és impactant. D’aquesta manera, va reduir l’exigència, i ens va ajudar a complir els horaris d’una manera més senzilla. Al final li vam agafar afecte a aquella guia extravertida i detallista."

"Ens van deixar una estona lliure, i, com sempre, ens vam separar per grups per visitar els voltants d’una plaça. Érem un grup d’aproximadament 8 persones, i ens vam posar a cantar un “Ave Maria” senzill que ens agrada cantar. De cop i volta, va aparèixer un policia i ens va fer callar. Al cap d’una estona, ens van explicar que els xinesos no són religiosos, i que es podrien “revolucionar” en contra nostra. Des d’aquell moment vam entendre que havíem de tenir molta cura en tot el que fèiem i que calia pensar dues vegades abans d’actuar, ja que som molt diferents i els nostres gestos i hàbits es poden malinterpretar." 


"Vam baixar de l’avió i l’aire era boirós i feia pudor. Feia hores que no dormíem; en total vam estar més o menys 26 hores sense dormir. Vam arribar a l’hotel sobre les 10 del matí d’allà, rebentats, i ens van dir que podíem anar a esmorzar al menjador, però que les habitacions no estarien llestes fins a les 12:30h. Morts de son, vam anar a fer un volt pel que semblava el centre de la ciutat, i vam veure que la gent ens mirava de manera estranya. Ens vam adonar que érem els únics europeus, i les persones d’allà van començar a treure el mòbil i a fer-nos fotos. Ho vam trobar ben curiós i fins i tot incòmode, però amb el pas dels dies ens vam acabar acostumant que la gent ens fes fotos “d’amagat” o que ens demanessin “selfies”.

Judit Alba i Anna Ruiz

dijous, 24 de gener de 2019

El Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals de Barcelona

El matí del dimecres 14 de novembre de 2018, els alumnes de 4t ESO de l’itinerari de biologia, vam anar a visitar el Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA) de Barcelona. Aquest centre només obre dos cops l’any durant la setmana de la Ciència, del 12 al 18 de novembre i no cal dir que vam aprofitar l’ocasió.

El laboratori forma part del Consell Superior d’Investigacions Científiques on investiguen els oceans des de diverses perspectives i la seva relació humana, per mitjà de projectes. 


A les 8h del matí vam agafar el tren de l’estació de Canovelles que ens va traslladar fins al centre d’investigació. Un cop allà ens vam dividir en dos grups i vam recórrer l'espai amb diversos tallers didàctics que ens havien preparat.


En el primer taller un jove biòleg que estudia els microorganismes marins ens va parlar dels organismes més petits, que són més difícils d’investigar que els grans, ja que són molt diferents genèticament entre ells. Això ajuda a entendre millor l’hàbitat de cada ésser marí.

En el segon taller ens van rebre dues investigadores del mar Mediterrani, que n'estudien les gorgònies, una espècie de corall molt comú al nostre mar. Sovint van amb submarí per les profunditats de Cap de Creus i n'analitzen la vida marina. 

Vam continuar amb una altra especialista en l’estudi de la reproducció dels peixos en diferents temperatures i com afecta això els gens sexuals. Estudia el canvi climàtic i com afecta els animals marins.

Dues biòlogues més ens van conduir cap a una sala plena d'aquaris amb meduses i ens van explicar en què consistia la seva feina: investiguen i detecten per quina zona trobem aquest animal en èpoques de platja, i busquen noves maneres per curar i tractar les picades. Finalment, ens van ensenyar com reaccionar davant una picada de medusa.

Per últim, un biòleg ens va conduir cap al seu laboratori on estudia els animals marins amb microscopi, vam analitzar les formes dels tentacles d’un pop i la seva funció.

La visita va ser una bona oportunitat per poder conèixer les tasques dels investigadors científics i els projectes que actualment s’estan duent a terme a nivell nacional i internacional pel que fa a les investigacions oceàniques i mediambientals. A més, va ser molt interessant de cara a entendre com seria el nostre futur laboral si ens decantéssim per aquest àmbit.

David Pivniceru i Carla del Barco

dimarts, 22 de gener de 2019

Aules sense mòbils

La majoria dels països occidentals no tenen lleis que regulin l'ús dels mòbils a les escoles, però molts governs ja parlen de com evitar la distracció que aquests provoquen a les aules. 


Als Estats Units permeten als seus alumnes portar els seus telèfons mòbils, encara que els obliguen a tenir-los en silenci o a deixar-los fora de classe. A la Xina no hi ha lleis que prohibeixin la utilització de mòbils en centres educatius, així que queda en mans de cada centre prendre la decisió i gairebé totes les escoles i instituts apliquen estrictes limitacions. A Singapur, la majoria d'escoles imposa restriccions al seu ús a classe i en alguns casos els professors han confiscat durant mesos el telèfon mòbil a alumnes. A Rússia, l'ús dels telèfons mòbils en els centres educatius tampoc està regulat per llei i la pràctica habitual és que cada col·legi decideix sobre aquest assumpte. No obstant això, la ministra d'Educació russa, està a favor de prohibir l'ús de mòbils en els centres d'educació primària i secundària.



L’equip directiu i el claustre de professors de la nostra escola aquest curs ha pres la decisió d’afegir una nova norma, que en prohibeix l’ús, per intentar reduir problemes originats a l’escola a causa del mal ús dels mòbils en horari escolar.

“Si tots els alumnes fossin prou responsables, no s'haurien de fer aquestes prohibicions.”;” jo estic a favor d'un bon ús del mòbil”, diu la nostra directora. 


Com tots sabem, el mòbil és una eina de comunicació i treball per a molta gent; malgrat això, hi ha moltes persones que tenen aquesta eina, tot i no ser prou madurs, i n’acaben fent un mal ús i provocant conflictes dins de l’escola. 

L'ús del mòbil dins de l'aula es considera un incident molt greu i important, ja que hauria d’estar a casa o dins d’una caixa. Per tant, després, els professors haurien de prendre mesures cap a aquell alumne/a. 

Des que s’ha afegit aquesta norma, s’han reduït molt els casos de mals usos de mòbils en les aules o vestidors en horari escolar.


“A la nostra escola han vingut professionals de l’Ajuntament o dels Mossos a fer xerrades sobre l’ús dels mòbils als centres educatius, tot i així, sense la seva prohibició, se seguien donant casos greus, amb fets com el de penjar fotos de companys sense autorització, a les xarxes socials”, deia també la directora. Des que s’ha afegit aquesta norma, s’han reduït molt els incidents amb els mòbils en horari escolar, i per això el claustre de professors està molt més tranquil en aquest sentit. 

Tots els professors estan satisfets de com està funcionant aquesta nova norma. Tot i això, hi ha molts alumnes que no hi estan a favor, perquè expliquen que els agradaria poder-ne gaudir al migdia.  Sigui com sigui, s'han reduït els conflictes derivats de la realització de fotos sense permís i altres problemes relacionats amb els mòbils. 
                                                                                                                                                                                                                                                                               Júlia Bruach i Clàudia Segovia

dimarts, 15 de gener de 2019

40 anys sobre rodes

Tricicle és una companyia de teatre gestual, que té en l'humor la base fonamental de tots els seus espectacles. Està formada per tres actors-fundadors: Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, que, el novembre de 1979, van crear a Barcelona aquesta companyia gestual, amb la qual representaven petits esquetxos en carrers i espais alternatius.


Tricicle va començar en una època en què el teatre no parlat (mímic) era moda. Els seus inicis van ser a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Actualment, Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sanz són tres noms del teatre català que, sense obrir la boca, han aconseguit que tothom parli d’ells.

A punt de celebrar el seu 40è aniversari com a companyia, Tricicle presenta al Teatre Victòria de la ciutat comtal el seu últim espectacle. En realitat és una compilació dels seus "hits", els esquetxos més exitosos de la seva llarga trajectòria. D’aquesta manera diran adéu als escenaris en una llarga gira de 4 anys, que començà a Albacete i acabarà a Barcelona, en referència als seus inicis.


Un dels seus components afirmava: “encara ens sentim amb força i amb marxa, però és preferible dir adéu ara. Pensa que estem interpretant escenes que vam crear fa 20 o 30 anys, i les fem amb la mateixa energia que llavors ". Complir 40 anys als escenaris no és una tasca fàcil!

Així que ja ho sabeu, si voleu gaudir d’un espectacle amb els millors esquetxos de Tricicle aneu al Teatre Victòria de Barcelona; és la vostra última oportunitat de partir-vos de riure amb un humor ben especial i silenciós.

Claudia Guallarte i Manel Jimenez