dimarts, 26 de març del 2019

8 de març: Dia internacional de la dona

Volem ser lliures, no valentes ni temoroses 


El Dia Internacional de la Dona és un bon moment per reflexionar sobre els avenços aconseguits, demanar més canvis i celebrar la valentia i la determinació de les dones que han jugat un paper clau en la història dels seus països i comunitats.

El 8 de març de 1857 un grup de dones treballadores de la indústria tèxtil van decidir sortir als carrers de Nova York per protestar per les miserables condicions laborals que havien de suportar. Va ser una de les primeres manifestacions per reivindicar els drets de la dona .Posteriorment van succeir-se diferents actes de protesta que van servir de referència perquè l'any 1975 l'ONU fixés el 8 de març com la data del Dia Internacional de la dona.

El camí no va ser gens fàcil. El capítol més cruel de la lluita pels drets de la dona es va produir el 25 de març de 1911, quan es va incendiar la fàbrica de camises Shirtwaist de Nova York. Un total de 123 dones i 23 homes hi van morir. La majoria eren joves immigrants que tenien entre 14 i 23 anys.

Han passat molts anys des d'aquelles primeres protestes i encara hi ha molt a fer; cal dur a terme innovacions socials que funcionin tant per a homes com per a dones i que no deixin ningú enrere. A més a més, l’assoliment de la igualtat de gènere hauria de començar per assegurar-se que les necessitats i experiències de les dones estiguin integrades en el propi origen de la tecnologia i les innovacions. Això significa crear solucions que vagin més enllà del reconeixement de gènere i atenguin les necessitats d'homes i dones en plena igualtat.

Carlota Fernández i Júlia Gordo

divendres, 22 de març del 2019

Lluitant per una cultura accesible

Quan anem al cinema i ens asseiem a les butaques, ens sentim en un món paral·lel ple d’emocions i d’entreteniment. És una experiència de la qual tot ésser humà hauria de poder gaudir. Per un cop podem provar anar al cinema amb els ulls o les orelles tapades, les emocions que es produeixen no són les mateixes ja que si no no pots veure o no pots escoltar, serà difícil seguir la pel·lícula. 


Per aconseguir que una pel·lícula sigui accessible, cal que estiguin implicats tots els agents al voltant d'una producció cinematogràfica: directors, productors i distribuïdors. 

A l'Estat espanyol hi ha més de 800 sales accessibles. 


Àngel Garcia Crespo va posar en marxa una línia d'investigació dedicada a fer més accessible la cultura per a les persones amb discapacitat sensorial: cegues i sordes. I així va ser com van desenvolupar WhatsCine, una aplicació que permet a persones amb discapacitat visual i auditiva gaudir del cinema o del teatre. 


WhatsCine, és un sistema que funciona mitjançant aplicacions gratuïtes per a iOS i Android, en cinemes i televisió. Únic al món, disposa de 3 sistemes d'accessibilitat: audiodescripció, llengua de signes i subtitulat adaptat. No es necessiten pantalles secundàries, ni monitors portàtils; funciona a través del teu smartphone o tablet, amb accessibilitat totalment inclusiva, no percebuda per la resta de persones!

La integració de persones minusvàlides no hauria de ser cap problema i per això cada vegada estem més conscienciats i posem més mesures per al desenvolupament del dia a dia de qualsevol persona, però sembla que l'oci no està tan present en aquests esforços d'accessibilitat.

Oriol Altimira i Oriol Garcia

divendres, 15 de març del 2019

30 anys de la Caiguda del Mur de Berlín

Enguany es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, on milers de persones van morir, i van ser separades de les seves famílies.


El Mur de Berlín es va construir després de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat va ser dividida en quatre sectors i va començar la Guerra Freda entre el bloc capitalista i el comunista. Les amenaces militars, els bloquejos i la tensió anaven creixent. El 1949 es van crear les dues alemanyes: la RDA (comunista) i la RFA (capitalista). Gent de la RDA marxava a la RFA creuant Berlín Oest, però va començar a creuar massa persones i a la RDA no li agradava gens, ja que la gent que marxava era jove i amb estudis. Finalment, el dia 12 d’agost de 1961 es van desplegar un total de 15.000 policies i milícies populars, per impedir que passés ningú més. 

Van crear un tancament amb filferro espinós, i que més endavant es va convertir en el que coneixem avui com el Mur de Berlín, d’uns 3,75m. d’alçada. A mesura que passava el temps va anar augmentant la seguretat. Però tot i així hi havia qui continuava  saltant-ne o intentant-ho. Molts habitants van ser separats de les seves famílies, o bé van morir intentant creuar el mur, però no se sap la xifra total de morts.

La caiguda del Mur va posar fi al període d’aïllament entre l’Alemanya est i l’oest. El mur va començar a enderrocar-se la nit del 9 de novembre de 1989 de forma popular i cap el 10 de novembre del mateix any, es va acabar d’enderrocar amb alguns mitjans industrials i de forma oficial. 

La caiguda de la frontera que separava la capital alemanya de l'est amb la de l'oest , va donar pas a un nou país reunificat. Les dues Alemanyes quedaven unides de nou després de molts anys de separació, i amb aquest esfondrament moria també un dels símbols més característics de la guerra freda.

Aquest esdeveniment va ser commemorat de diferents maneres, per exemple, Leonard Bernstein (un compositor, director i pianista estatunidenc) va fer un concert que va ser emés en vint països i va tenir una audiència estimada de 100 milions de persones. 

Avui encara es poden reconèixer alguns llocs on hi havia hagut el mur, com per exemple les grans esplanades com les que es troben al carrer Bernauer Straße i al llarg del carrer Alte Jakobstraße.

Entrevistem el professor Gerard Mattis


Un bocí del Mur de Berlín cedit pel profe Mattis per a  aquest article
Els alumnes  d’ESO, tenim un professor que té arrels alemanyes, en Gerard Mattis: els seus avis vivien en un poble a Alemanya, quan, de sobte, l'exèrcit de l’antiga Txecoslovàquia el va envair.

Els soldats txecoslovacs els van donar una hora per marxar de casa seva. L'àvia, els seus tiets i el seu pare es van quedar en un poble a prop de Berlín i el seu avi va marxar a prop de Dortmund per trobar-hi feina, amb la idea que es retrobarien quan ell aconseguís feina estable. Un any després, quan ja tenia un lloc on viure, els va fer anar a buscar, però quan van arribar a la frontera, es van topar amb el mur. Per fortuna, en aquell moment el Mur encara no s’havia radicalitzat, i, un soldat que hi feia la guàrdia, en veure la situació, els nens petits i la mare plorant (l'àvia del profe), els va deixar passar, de manera que van poder-se reunir de nou amb l'avi d'en Gerard Mattis. No tothom va tenir aquella sort. Molts morien en intentar travessar el Mur, alguns quedaven enganxats a la tanca, d'altres eren executats o morien en intentar saltar.

Veient la situació actual, podem dir que l’ésser humà no aprèn dels errors. El mateix que va succeir a la família d’en Gerard Mattis està succeint ara en països d'arreu del món, on diàriament milers de famílies són separades i mai no se sap si es tornaran a veure per culpa de les guerres.


Laia Rius i Sandra Torrado-text refet

dimarts, 12 de març del 2019

50 anys de l’últim concert de The Beatles

El 30 de gener de 1969 els Beatles, aquella famosa banda autora de cançons com Let it be, que ha sonat més a Los 40 Principales que Despacito al llarg de 2018, va oferir el que seria el seu últim concert al terrat de l'edifici de la corporació Apple a Londres. A 50 anys d'aquest esdeveniment, t'expliquem com va transcórrer la presentació dels quatre de Liverpool fins que la policia va irrompre a l'edifici.


El grup ja no donava per a més, semblava que Paul McCartney era l'únic disposat a seguir amb la banda, ja que Jonh Lennon i Yoko ja havien format el seu duet. George Harrison sentia que no l'apreciaven prou com a músic. I Ringo no tenia del tot clar què fer, com quan et posen exercicis de paràboles de mates i et demanen justificar la resposta.

El fred era terrible i possiblement els micròfons no suportarien fins al final, així que l'enginyer de so Alan Parsons, va tenir una enginyosa idea i va baixar a comprar mitjons llargs de dona per embolicar els micros i protegir-los del vent. Idea que va ser interpretada pels seguidors com un gest de complicitat a la igualtat de gènere, donat que Ringo Starr i John Lennon anaven vestits amb els abrics de les seves esposes, una subtil broma de transvestisme.

Al quart tema els veïns ja havien col·lapsat la comissaria més propera indignats pel soroll. El productor de la banda, George Martin, es va mantenir en el soterrani de l'edifici intentant gravar de la millor manera possible la presentació en viu dels quatre de Liverpool, ja que sabia que seria un èxit rotund.

Sense saber què més cantar, van començar a tocar qualsevol melodia que se’ls ocorria, i així van sorgir unes improvisades línies de I want you, A pretty girl is like a melody i God save the Queen, cançons que segurament són part de la banda sonora de la vida de molta gent, o potser no de la teva, no passa res.

Quan va arribar la policia, els Beatles tocaven Get Back per tercera vegada i després d'uns minuts de cortesia, els cables van ser desendollats dels amplificadors i així va culminar aquest simbòlic moment de revolució musical, imitat després per altres bandes com U2, Red Hot Chilli Peppers i Jarabe de Palo. Un any després, el mític grup deixaria d’existir com a tal, però tranquils que podeu seguir escoltant les seves cançons a Spotify.

Clàudia Guallarte i Manel Jiménez

dijous, 7 de març del 2019

Leonardo da Vinci, un geni irrepetible

Enguany es compleixen 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci, un personatge conegut universalment, del qual creiem saber-ne moltes coses, però en sabem tantes? El cert és que la seva vida està envoltada per més misteris que coneixements.


Considerat com una de les persones més influents tecnològicament i culturalment, pare de multitud d’invents i de nombrosos experiments, així com també d’algunes de les pintures més conegudes a nivell internacional, la seva figura encarna perfectament l'ideal de l'home del Renaixement i de la saviesa aplicada a diversos camps de la tecnologia i de la ciència.

Da Vinci, inventor


Com a inventor, Da Vinci va deixar plantejades les idees del que després serien dispositius i aparells tan dispars com el paracaigudes, l'helicòpter o el tanc, tot i que el nivell tecnològic de la seva època va fer impossible que els veiés convertits en realitat.

Va inventar una ballesta gegant, que era un arma de guerra de 27 iardes amb 6 rodes, feta amb fusta fina i flexible igual que una ballesta normal, però amb les dimensions més grans que una catapulta de guerra. El compàs també va ser una de les seves múltiples grans invencions. Aquest petit invent ja existia a l’antiga Grècia, però ell en va fer una versió millorada; pot semblar de poca rellevància, però ha estat imprescindible per al disseny arquitectònic. Només cal determinar el seu centre i un punt qualsevol per aconseguir un fabulós i refinat cercle; de fet, no només serveix per a la creació de cercles, sinó també per traçar angles i prendre distàncies.

En resum, Da Vinci era un geni que va revolucionar el concepte d’inventar. Un apassionat per poder portar a la realitat els dissenys i les idees que creixien al seu cap, ja fossin de l’àmbit de l'art o de la tecnologia. Sigui com sigui, ens ha deixat un llegat que encara perdura.

L'home de Vitruvi


Alguna de les obres d’art més importants de Da Vinci va ser l’home de Vitruvi, un dibuix d’una figura masculina nua en dues posicions sobreimpreses en cames i braços, en un quadrat i en un cercle, referència de l’estudi de les proporcions del cos humà perfecte, i que es va realitzar a partir d'uns escrits d’un arquitecte de l’antiga Roma. Aquest dibuix compleix proporcions molt estrictes, per exemple: un palmell equival a l'amplada de quatre dits, o la distància entre el naixement dels cabells i les celles és un terç de la longitud de la cara. Entre moltes altres proporcions, en total hi ha 25 proporcions a seguir.


La Gioconda


Possiblement una de les obres més conegudes de Da Vinci és la Gioconda, reconeguda com una de les millors obres del món sencer, ja sigui per les seves  faccions amb un cert misteri darrere o simplement perquè és considerada com especial, detallada i bella. Durant diversos segles els interrogants sense resposta sobre l'obra de Leonardo han anat creixent, originant apassionades polèmiques en molts autors i investigadors. Davant la gran quantitat de preguntes, les respostes no solen ser prou convincents, de manera que els debats segueixen oberts. Especialment durant els segles XIX i XX, les teories sobre l'origen de la model, l'expressió del seu rostre, la inspiració de l'autor i moltes altres, han pres gran protagonisme i obliguen a una anàlisi històrica i científica profunda.


Àlex Magariño i Xavier López 

dimecres, 6 de març del 2019

Marc Guasch, a tota velocitat

Us presentem en Marc Guasch i Font, pare d’un alumne de la nostra escola. 


Garriguenc, nascut el 3 de maig de 1973, en Marc és un reconegut pilot de motociclisme català que ha destacat en competicions d’enduro i raids, entre els quals el Ral·li Dakar.

Entre els títols nacionals i estatals d’enduro ha guanyat: un vegada campionat d’Espanya d’enduro (1991), dos cops el campionat d’Espanya de Moto ral·li (2006), entre molts d’altres...
I ha participat durant 7 anys el Ral·li Dakar.





Quan i com va començar la teva afecció pel món del motociclisme? Què en pensava la teva família?
A casa meva, el meu pare havia estat un ciclista professional de carretera en el equip Kas, i el món de la competició a casa es vivia molt; quan tenia 3 anys ja em van regalar la meva primera moto pel meu aniversari i a partir d’allà va ser quan la gasolina em va entrar per les venes, vaig anar primer en moto que no pas en bici.
Tenir una família i uns pares que et donen suport és molt important en tot el que facis. A casa meva he tingut la gran sort de tenir uns pares que sempre m’han seguit a tot arreu i que han fet el necessari perquè pugues està a les curses. Tenir una bona família que t’acompanyi a tot arreu és molt important.

Quina va ser la primera carrera que vas guanyar?
La primera carrera important va ser un campionat de Catalunya quan tenia 16 anys. Als 17 va ser quan ja vaig començar guanyar moltes altres d’Espanya, amb 17 anys ja vaig aconseguir el primer campionat d’Espanya d’enduro.

En quin moment et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?
Amb ja 14 anys estava treballant de mecànic i així vaig anar fent fins als 32 anys. En aquell moment va ser quan vaig deixar de treballar, quan vaig tancar la meva empresa per dedicar-me només a la moto. I a partir d’aquí, han estat 10 anys increïbles professionalment.

Per què vas decidir participar al Ral·li Dakar?
El Ral·li Dakar, podríem dir és la meta de tot pilot del món off road. Era un somni de petit.

Com et vas sentir la primera vegada que vas participar al Ral·li Dakar?
És una cursa brutal de muntatge, brutalment ple de gent, ple d’assistències, en la mateixa cursa de mecànics d’equips d’estructures de pilots privats, de marques importants, de repercussió de marques... Són molts esforços teus, d’espònsors, gent que et dona suport, i anem assolir el que venim a fer.

Què és el més dur i el que més et satisfà del Ral·li Dakar? El més dur és procurar que no tinguis lesions en tot l’any. Això és el més dur, la part més lletja d’aquest tipus d’esport, ningú vol, però tots hi passem. També és molt dur el dia a dia, no existeix altra cosa que això. És un esport molt solitari, on si no tens molt sacrifici no aconseguiràs res del que et proposis.
El que més em satisfà és primer de tot és haver disputat 7 ral·lis Dakar, en segon lloc haver lluitat posicions d’etapa, haver viatjat a diferents deserts del món.

Has tingut alguna lesió important? Com t’ha afectat?
L’any 2012 em vaig fer molt mal. Em vaig trencar 9 costelles, una costella em va perforar un pulmó, vaig tenir una fissura a la melsa. Vaig estar una setmana a la UCI a Antofagasta, Xile. Va ser una setmana molt dura en la qual m’hi anava la vida i sé que en 20 minuts no ho hagués explicat ja que m’estava dessagnant per dins i no n’era conscient.
Aquestes són les parts més lletges però també les més maques d’afrontar perquè al final sempre hi haurà sotracs al mig del camí i al mig de la vida i poder-ne sortir és el que et fa créixer encara més.

D’on traieu el finançament pel Ral·li Dakar?
Això és complicat perquè les despeses d’un pilot o una persona que vol anar al Dakar com a pilot de moto ronden al voltant dels 60.000-70.000€.
Portem uns anys molt dolents en què les grans empreses i les grans marques no funcionen com a l’any 2000.
Els meus dos primers Dakars van ser així, amb petits espònsors de 5.000 i 10.000€. Però a rel de poder estar fitxat per marques com Yamaha o Gas Gas, les despeses les assumien ells.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Dedicar-te al que t’agrada és el millor que et pot passar a la vida i lluitar-hi, que no es fàcil ni en aquesta ni en qualsevol professió del dia d’avui.
Des de ben petit vaig tenir molt clar que volia anar en moto. Vaig començar amb 3 anys però als 14 ja tenia clar que jo volia anar en moto, que em volia dedicar a competir, a córrer, preparar-me i aprendre tot el que pogués sobre la moto.

Com entrenes?
M’entrenava molt dur, la veritat. Entrenar-te per un Ral·li Dakar és un any 365 dies del qual has de tenir una programació feta, unes curses que vols anar a l’any per preparar-te pel Ral·li Dakar. I, a part de les carreres, també hi ha els entrenaments entre setmana, que podien ser de 2 a 3 dies amb circuits de moto-cross, amb tandes llargues, tandes curtes... Això és el mateix entrenament que un atleta.
A part d’això s’havien d’alternar i complementar amb sessions interiors de gimnàs, amb petites dosis d'spinning, de bicicleta de carretera, de bicicleta de muntanya, de peses... Al cap i a la fi tot això t’ocupava tota la setmana.
Però per altra banda la part més important d’un desplaçament és el descans, poder descansar i dormir de 6 a 8 hores. Perquè si no descanses no rendeixes igual, vas acumulant cansament i no serveixen per res tots els entrenaments que t’estàs fent.

Explica’ns alguna anècdota important que hagis tingut durant el Ral·li Dakar? Al primer Dakar cada dia fèiem entre 900 i 1000 km, la qual cosa és una barbaritat. Però no tots aquests 900 o 1000 km són cronometrats. Potser en són 600 només però els 400 restants, els hem de fer d’enllaç.
Al primer Dakar, en un d’aquests enllaços; sortíem d’una regió de l’Argentina molt pobre on no hi ha n’hi asfalt als carrers, ni clavegueram, ni enllumenat... Però sempre tenen el seu “Asado Argentino” al garatge. Era un dia que ho havia passat malament, havia tingut alguns problemes mecànics al mig de l’etapa. I de cop em van fer passar cap a dins d’un garatge, em vaig asseure a la taula amb una família que no coneixia i em van donar menjar i beguda.

És una feina rendible econòmicament?
Ara no. Estem acostumats a veure a la televisió el que és el món de la fórmula 1 o del Moto GP. Allà sí que es remenen calers, però al món del off-road des de la crisi els ingressos no han estat els que voldríem tenir. En general no ens guanyem la vida com la gent es pensa que ho fem. Al final és passar molts riscos i pocs guanys.

Tens algun ídol o model a seguir? La veritat és que jo de petit seguia un personatge que encara corre avui, es diu Stéphane Peterhansel. És francès, té 54 anys i és el pilot oficial de Mini. Des de ben petit l’admirava perquè era molt bo en el món de l’enduro, el moto-cross, té 6 victòries del radi Dakar en moto a l’Àfrica i 7 victòries en cotxe. És un superdotat dins del món de l’automobilisme i del motociclisme.

Moltes gràcies i molta sort Marc!
Gràcies a vosaltres!

Laura Francisco i Aina Carné

James P. Allison i Tasuku Honjo: la immunoteràpia

James P.Allison i Takasu Honjo dos premis Nobel que han revolucionat la biologia.

Tots dos científics s’han resistit a treballar seguint els mètodes habituals per tractar els càncers per trobar una nova forma que no afecti negativament el benestar del pacient. Aquesta és la base de la immunoteràpia, un tractament amb activadors dels sistema immunològic que ajuden a combatre el càncer a partir de la seva detecció.

Hi ha diferents tipus d'immunoteràpies com els inhibidors del punt de control, que fan que el sistema immunològic respongui amb més força contra el tumor, activant les cèl·lules T (un grup molt especialitzat de glòbuls blancs), o afavorint la transferència adoptiva cel·lular, de manera que fan créixer les cèl·lules T. Aquestes cèl·lules són les que més activament lluiten contra el tumor, els metges les agafen del mateix tumor, les fan créixer durant 2-8 setmanes i les tornen a implantar al pacient.



També s’apliquen anticossos monoclonals, que són proteïnes del sistema immunitari creades al laboratori, dissenyats perquè s’adhereixin a “dianes” específiques que es troben a les cèl·lules canceroses, cosa que impedeix que aquestes últimes es puguin reproduir, o els entreguen toxines. Els anticossos més potents fan que la cèl·lula maligna es destrueixi a si mateixa.



Però això també té aspectes negatius, els temuts efectes secundaris que, per sort, no són tan forts com en la quimioteràpia o la radioteràpia, normalment són dolors, inflamació, irritació, símptomes semblats als de la grip com dolor muscular, mareig, vòmits, dificultat per respirar i d’altres com congestió; en casos extrems es pot produir una infecció, un xoc anafilàctic a causa de una al·lèrgia o una retenció de líquids.




Mètodes d’administració més utilitzats


  • Via Intravenosa.
  • Via oral, en la qual la immunoteràpia s’administra en tabletes o càpsules.
  • Via tòpica: la immunoteràpia té la presentació de crema que el pacient aplica a la pell, aquest tipus d'immunoteràpia s’utilitza principalment per al càncer de pell.
  • Intravesical: la immunoteràpia s’administra directament a la veixiga

La freqüència en la qual sigui administrada aquest tipus de “drogues” pot variar entre diferents factors, com són el tipus de càncer o com d’avançat estigui, i com reaccioni el cos al tractament.

L’administració pot variar, però també pot variar per cicles, un període de tractament seguit i un període de descans que dona al cos temps per crear teixit sa.

James P. Allison (7 de agost de 1948)


James P. Allison és el pare de la immunoteràpia, microbiòleg, doctor en ciències biològiques i premi Nobel de medicina que li fou concedit pel seu anterior descobriment. Va néixer a Alice, Texas, per després entrar a la universitat per estudiar microbiologia.

Els seus estudis sobre la immunoteràpia comencen el 1985, quan va rebre el càrrec de professor d'immunologia i director del laboratori d’investigació del càncer en la University of Califòrnia, però després es va traslladar a Nova York per dirigir la Lidwig Cancer Center (MSKCC). Va ser a l'MD Anderson Càncer Center, on la seva carrera com a microbiòleg es va impulsar a la velocitat d’un coet.

Premi Nobel de Medicina

El seu estudi en la proteïna de les cèl·lules T, de les quals hem parlat abans, i al qual va dedicar 10 anys, el va fer mereixedor del prestigiós premi de l'Acadèmia sueca. La seva major motivació van ser la mort de la seva mare i del seu germà.

Allison va trobar un anticòs que va batejar com “Ipilimumab”, el primer medicament oncològic contra el melanoma amb metàstasi, que es la dispersió de cèl·lules canceroses al voltant del tumor.

El tractament no va mostrar cap reacció del tot positiva en els glioblastomes, que són tumors molt comuns entre la població humana i que afecten en tots els casos al cervell humà, en la part dels glies, els quals són teixits especialitzat que ajuda a la medul·la espinal a fer les seves funcions principals i també afecta a els reflexos.

Tasuku Honjo,  (27 de gener de 1942)

Tasuku Honjo és el padrastre de la immunologia, i també va obtenir el premi Nobel de medicina pal costat de James P. Allison.

Va néixer a Kyoto, Japó; es va graduar com a metge a la Universitat de Kyoto, el 1966, on va obtenir el seu Ph.D. en Química Medica. Es va assegurar diversos llocs importants i la participació en projectes de renom. 

Les seves responsabilitats han estat importants a nivell nacional i per a la medicina del seu país, i la dels Estats Units. Des de 1984 ha estat membre de la facultat de la Universitat de Kyoto, i el 2017 es va convertir en director general adjunt i Professor Distingit de l'Institut Universitari de Kyoto per a Estudis Avançats. 

La seva labor en les investigacions sobre gens i immunologia van ser rellevants en el Departament d'Embriologia de la Carnegie Institution of Washington.

Durant molt de temps Honjo va estar desenvolupant importants investigacions i proves mèdiques per descobrir la proteïna PD-1 en les cèl·lules immunitàries. Es va adonar que aquestes podien funcionar com una mena de fre, cosa que possibilitaria el desenvolupament de teràpies de gran efectivitat contra el càncer.

Un heroi del Japó. Premi Nobel de Medicina

Al seu país natal és gairebé un heroi, moltes vegades ha estat aplaudit i reconegut per la seva tasca. Per exemple, el 2013 va rebre l'Ordre de la Cultura, el major guardó del Japó en el camp mèdic. Tres anys després, va rebre el Premi Kyoto de Ciències Bàsiques pel descobriment del mecanisme responsable de la diversificació funcional d'anticossos, molècules i-reguladores i aplicacions clíniques de PD-1. 

Recentment, el japonès va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina juntament amb l'immunòleg James P. Allison per les teràpies per inhibició de la regulació immunonegativa, que són reconegudes com un avenç important en la lluita contra el càncer. 

Els seus descobriments són vistos com un principi completament innovador en el camp de l'oncologia. Gràcies al seu descobriment i creació d'aquest tractament va permetre aprofitar l'habilitat del sistema immunitari per atacar les cèl·lules cancerígenes en aixecar el fre de les cèl·lules immunitàries.

Saliou-Diaby Dansoko

La ciència no té gènere

El passat dia 11 de febrer va celebrar-se el dia de la dona científica, per aquesta raó hem volgut tractar aquest tema, ja que ens sembla que és alhora un tema d’interès i controvèrsia.


Les dones no gaudeixen de les mateixes oportunitats que els homes per a desenvolupar una professió científica i per a progressar-hi. Les dades al respecte són molt clares i es poden resumir en el fet que conforme s’avança cap a càrrecs acadèmics més alts, la proporció de dones és cada cop menor. Es coneix com el fenomen tisora. 

Si penseu que la situació està millorant perquè les dones cada vegada tenen més visibilitat… A finals de l’any passat un científic del CERN va fer una conferència que deia que les dones no estaven interessades en ciència, i que les úniques que es queixaven de la situació eren externes a l’àmbit científic. Jutgeu vosaltres mateixos... 

Les científiques estan clarament poc representades i, com a conseqüència, n'hi ha poques que hagin transcendit. Però hi són. Hem fet un llistat de les nostres 5 científiques preferides: 


Jocelyn Bell Burnell (1943 -)



Va descobrir el primer pulsar (estel de neutrons que emet radiacions periòdiques) amb l’ajuda d’un radiotelescopi.

El seu director va rebre el Premi Nobel per aquest descobriment i el desenvolupament del model teòric. Ella no va ser ni tan sols anomenada. La seva tasca ha estat reconeguda amb diversos premis posteriorment. 


Lisa Meitner (1878-1968)


Va treballar en radioactivitat i física nuclear i va formar part de l’equip que va descobrir la fisió nuclear. Per aquesta fita, Otto Hahn va rebre el premi Nobel de química al 1944, del qual ella en va quedar injustament exclosa. 


Marie Slodowska-Curie (1867-1934)


És la científica a qui tothom reconeix. En un laboratori de condicions qüestionables va ser la primera a treballar en el camp de la radioactivitat.

Reconeguda amb dos premis Nobel, va dedicar la vida completament a la ciència, essent pionera en la conciliació treball-família, primera professora a la Sorbona, va fer d’infermera a la Primera Guerra Mundial. 

Katherine Johnson (1918 -)


Va contribuir als programes especials de la NASA utilitzant els primers ordinadors electrònics.

Va aconseguir una gran precisió en la navegació astronòmica i va calcular la trajectòria del Mercury Project. Els seus càlculs foren decisius per fer possible el vol de l’Apolo 11 a la Lluna.

Mae Jemison (1956 -) 


Primera dona afroamericana que va viatjar a l’espai com a part de la tripulació de l’Endeavour.


Aquestes només són només 5 de les moltes científiques que hi ha arreu del món. La ciència no té gènere. 

Quan t’estimes la ciència, tot el que vols és seguir treballant. 

SCIENCE NOT SILENCE 


Iván López i Gerard Rodríguez

dimarts, 5 de març del 2019

"I have a dream"

90è aniversari de Martin Luther King


“Bren, prepara't a tocar Precious Lord, Take My Hand. Toca-la de la manera més bella”. 

Aquestes van ser les últimes paraules de Martin Luther King, després de fer un discurs defensant els escombriaires negres, que tenien un salari més baix que el de les persones blanques abans que el segregacionista James Earl Ray el matés d’un tret al coll.

El passat 15 de gener va tenir lloc el 90è aniversari de Martin Luther King i el volem commemorar explicant per què ell ha estat el màxim representant militant contra la no violència racial als Estats Units i que després s’expandiria per tot el món.

Martin Luther King, en su célebre discurso de “Yo tengo un sueño”, ante 250 mil personas en Washington, DC, el 28 de agosto de 1963.
Martin Luther King en el seu cèlebre discurs "Jo tinc un somni"en Washington, DC
Martin Luther King va néixer a Atlanta el 15 de gener del 1929 i, a més de ser un famós clergue, va ser un activista pels drets dels afroamericans, per la qual cosa va ser premiat amb el Premi Nobel de la Pau el 1964.

Martin L. King era fill del pastor Bautista Martin King. En un viatge a Europa que va realitzar la família en 1934, el pare, durant una visita a Alemanya, va decidir canviar els noms per Martin Luther en honor del reformador protestant Martí Luter.

Des dels seus 20 anys va viure obsessionat per una causa: els drets civils dels negres.


A diferència de tota reivindicació racial, L.King inspirat en Gandhi a l'estiu de 1963 va fer la Marxa sobre Washington. 250 mil persones que van arribar fins al Lincoln Memorial i van sentir el més commovedor dels seus discursos. El que va començar amb aquelles quatre paraules gravades per sempre en la història:
“-I have a dream” (Jo tinc un somni).

I el 1964, quan va guanyar el seu premi Nobel de la pau, el president Lyndon Johnson, successor de Kennedy, el 22 de novembre de 1963 va promulgar la Llei de Drets Civils. Consagració de la igualtat de tots els ciutadans sense distinció de color. Un triomf de King que va despertar més odi entre els negres radicals.

Cadascun dels seus passos, pres o lliure, va ser l'afirmació de les seves idees i els seus principis.


Eric de Haro i Neomar Borges

Article 13: el final d'Internet?

L'article 13 forma part d'una proposta de legislació sobre drets d'autor a la Unió Europea, recollida amb la intenció de protegir millor la creativitat dels artistes i creadors de contingut. Es busca trobar formes efectives perquè els titulars de drets d'autor protegeixin el seu contingut en línia. L’article 13 està descrit d’aquesta manera en la legislació del Parlament de la Unió Europea.


« L'article 13 obliga els proveïdors de serveis de la societat d'informació que emmagatzemen i donen accés a grans quantitats d'obres i altres prestacions carregades pels seus usuaris a prendre mesures adequades i proporcionades per a garantir el funcionament dels acords subscrits amb titulars dels drets i per impedir la disponibilitat en els seus serveis de continguts identificats pels titulars de drets en col·laboració amb els proveïdors de serveis. »

La plataforma que més quedaria afectada per aquest article és YouTube, una de les xarxes socials més populars i amb més contingut a Internet. Des de YouTube donen suport a l’objectiu principal de l'article 13, que és ajudar els creadors i artistes a tenir èxit de manera individual i sense còpies ni plagis. No obstant això, la proposta actual de l'article 13 escrita pel Parlament Europeu comportarà conseqüències no intencionades. Amenaça centenars de milers de creadors, artistes i altres empleats en l'economia creativa.

Tal com està escrit actualment pel Parlament Europeu, l'article 13 podria significar que YouTube es veurà obligat a bloquejar milions de vídeos actuals i nous a la UE. Podria limitar dràsticament el contingut que es pot penjar a YouTube. Això seria especialment difícil per als creadors i artistes d'aquest espai, ja que es podrien bloquejar molts tipus de vídeos: vídeos educatius, musicals oficials, covers de música, mash-ups i remixes, memes, paròdies i molt més.

La versió proposada eliminarà el sistema d'avís i retirada existent a Internet, i convertirà plataformes com YouTube, Facebook, Instagram, SoundCloud, Dailymotion, Reddit i Snapchat, en responsables, en el moment de la càrrega, de qualsevol infracció dels drets d'autor en el contingut d'usuaris, creadors i artistes. Les plataformes es veurien obligades a bloquejar la majoria de càrregues a causa de la incertesa i la complexitat de la propietat dels drets d'autor.

A l’article 13 se li afegeix l’11, una « protecció de les publicacions de premsa pel que fa als usos digui » (tal i com el descriu el Parlament de la Unió Europea), que també ha causat controvèrsia. L'article pretén que portals de notícies, com ara Google News, paguin als editors per utilitzar fragments dels seus articles a les seves plataformes o simplement per utilitzar-ne l'enllaç. 
Si estàs en qualsevol dels 28 estats membres de la UE, YouTube i altres plataformes poden no tenir més remei que bloquejar els vídeos que ja hi hagis penjat i evitar que facis càrregues noves a la Unió Europea, si no pots demostrar que ets el propietari de tot allò que aparegui als teus vídeos, incloses imatges i sons. Per als creadors que no viuen a la UE, probablement YouTube i altres plataformes bloquejaran els seus vídeos als usuaris de la UE.

El 12 de setembre de 2018, el Parlament Europeu va votar a favor de seguir endavant amb l'article 13. No obstant això, encara no és una llei. El llenguatge s'està redactant i revisant entre els representants de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell Europeu. El llenguatge està previst que es finalitzi en els pròxims mesos i els estats membres de la UE poden tenir fins a dos anys per decidir si l’article entra en vigor. Tot i que actualment la llei sembla que només afectarà els països membres de la UE, també podria establir un precedent i convertir-se en un dret internacional, que podria ser devastador per a molts creadors de contingut a tot el món. L’únic benefici d’aquest article recauria en les grans empreses a les quals els usuaris haurien de pagar per poder incloure el seu producte entre el seu contingut.

És important que els responsables polítics s’adonin que les persones reals podrien veure's afectades negativament per l'article 13 tal com va ser escrit pel Parlament. Alguns dels creadors de contingut més importants a YouTube com Phil DeFranco, PewDiePie i altres ja n’estan parlant. I són moltes les persones, empreses i grups que ho han discutit.

Estem a l’expectativa de llegir el redactat definitiu d’un article que podria canviar Internet tal com el coneixem. 

Aina Puertas i Clàudia Vinardell

La petjada de la Xina a la cara oculta de la Lluna

La Xina ha aconseguit per primera vegada a la història, fer arribar una nau a la cara oculta de la Lluna.



La sonda Chang’e 4, nom que va rebre en honor a la deessa xinesa de la Lluna, va fer el seu allunatge a la zona sud de l’immens cràter Aitken, el més antic i més profund que hi ha sobre la superfície de la Lluna. La sonda ja ha enviat les primeres imatges d’aquesta part del satèl·lit que no es pot observar mai de la Terra estant. 

La cara oculta del nostre satèl·lit és molt poc coneguda, perquè mira en direcció contrària a la Terra a causa de les forces gravitacionals que desprèn el nostre planeta. Es coneix que aquesta situació incomunica digitalment la part fosca respecte la Terra. 

El país xinès té grans aspiracions científiques per aplicar al satèl·lit de la Terra, sobretot des que va veure que els nord-americans n’han perdut l’interès. De fet, el govern xinès hi té una obsessió ben curiosa: volen construir una Lluna artificial per il·luminar una ciutat i també es plantegen un experiment biològic, per demostrar que existeix la possibilitat de viure-hi.


                                                                      Júlia Bruach i Clàudia Segovia