dijous, 7 de juny del 2018

Por escènica i realitat virtual

Tremolors, picors, sudoració, marejos, urgència per anar al lavabo, falta de concentració, palpitacions, quequeig; por de fer el ridícul. Us sona? Voleu saber el per què i/o ho voleu evitar? No us preocupeu perquè tot és possible!


La por és una reacció adaptativa dels humans. Al llarg del temps, la por ha servit com a eina de supervivència i els éssers que s’han adaptat millor al perill són els que més probabilitats han tingut per sobreviure al llarg de l’evolució. Però la por té diferents branques, i quan aquesta apareix a l’hora de sortir davant d’un públic s’anomena por escènica.

Imagen relacionada
La por escènica és un dels temes que més preocupa indirectament en l’àmbit de les relacions socials; no només afecta qui ha de sortir a un escenari, sinó també al dia a dia, quan hem de parlar en públic, matenir converses amb desconeguts.......Ningú no hi pensa mai fins que arriba el dia, i, passat aquest, tothom se n’ oblida. Tot i així, hi ha qui intenta posar-hi remei i la vol combatre al màxim, així que actualment s’han començat a desenvolupar maneres per tal d’aconseguir-ho.


El projecte del qual parlaré incorpora la realitat virtual, impulsat ja fa uns anys per una empresa americana. Un professor dels Amics de la Unió de Granollers va portar el projecte a la pràctica en el seu treball final de carrera amb estudiants de Granollers i va obtenir molts bons resultats. Aquest tractament està basat en una exposició virtual a través de la qual els individus estan exposats als estímuls que fan augmentar el seu nivell de por i ansietat. Això els permet habituar-se a les situacions que puguin resultar desagradables per a ells, i es produeix una disminució de les respostes ansioses i dels pensaments negatius.

Com a conseqüència, sovint els pacients que han realitzat aquests experiments prefereixen la teràpia amb realitat virtual que l’exposició in vivo. Per tal d’augmentar el realisme, el que es fa és integrar imatges de vídeo del món real a la realitat virtual a través de vídeos de 360º. La incorporació d’un muntatge de vídeo en viu a la realitat virtual pot millorar l’experiència de realisme, ja que les creacions amb ordinador no ofereixen el mateix nivell de profunditat i sensació de realisme.

En conclusió, és un sistema molt fàcil i eficaç que s’hauria d’intentar promoure entre els joves de cara al futur. El projecte s’ha desenvolupat aplicat a l’àmbit musical, però també es podria utilitzar en l’àmbit estrictament escolar o, fins i tot, social, ja que la por escènica té en part relació amb la timidesa. Així que animo a tots aquells a qui us interessa perdre aquesta por a utilitzar-lo, perquè pot arribar a solucionar traumes greus del passat.
Raul Campos

Coco i el sentit de la família

Torna Pixar amb la pel·lícula COCO i rep l'Òscar a la millor pel·lícula d'Animació de 2018


Coco s'inspira en la celebració mexicana del Día de los Muertos, cada 1 de novembre, dedicada a l'ànima dels difunts. 


La creença popular és que l'ànima dels éssers estimats que han mort tornen de les tombes durant aquest dia. A Coco no hi ha vida eterna ni Cel, aquests aspectes depenen de la fama que hom ha tingut en vida, que perduri o no temporalment.



Coco està protagonitzada per Miguel, un nen mexicà de 12 anys que viu en un poble de Santa Cecília i somia ser un músic com el seu famós ídol Ernesto de la Cruz. Però hi ha un problema: la seva família odia la música des que el seu rebesavi, músic, suposadament va abandonar la seva dona i la seva filla i va marxar acompanyat només de la seva guitarra. Miguel decideix lluitar pel seu somni i participa en un concurs de talents a la fira de Santa Cecília utilitzant la guitarra que havia amagat de la seva família.

Màgicament, quan agafa la guitarra del seu ídol Ernesto de la Cruz, apareix al món dels Morts, del qual no podrà sortir fins que deixi la música, i on descobrirà secrets que canviaran la seva vida i la manera de pensar de la seva família.

Els personatges d'aquesta pel·lícula tenen rols molt diferents que influeixen en el Miguel. Per exemple, "la Abuelita" té totalment prohibit a la família tenir contacte amb la música, i per això "Mamá" i "Papá" tampoc volen que Miguel toqui la guitarra ni tingui interès per la música. La família del món dels morts tenen el mateix pensament sobre la música per l'experiència que va tenir "Mamá Imelda" amb el seu marit, que tots creuen que la va deixar per la música i per això li guarden rancor a ell i a la música.





Al principi de la pel·lícula, Miguel creu que el seu rebesavi és Ernesto de la Cruz , un cantant mexicà que era molt conegut al país i que és el seu ídol; però acabarà descobrint-ne una cara oculta: en realitat va assassinar Hèctor Rivera, el seu autèntic rebesavi. Hèctor necessita ajuda per ser recordat per la seva filla, perquè sinó desapareixerà fins i tot del món dels Morts.

Al final, Miguel aprèn que la família és la cosa més important. Durant tot el camí que ha recorregut, la família (viva o morta) l'ha ajudat a veure la realitat i recolzar-se els uns en els altres. I també, finalment, la família aprèn a respectar el somni del petit Miguel i deixen de prohibir-li la música.

Al llarg d'aquesta pel·lícula es pot apreciar la importància del respecte vers la família, els ancians i la connexió entre generacions.


Com en gairebé la majoria de les pel·lícules de dibuixos animats, Coco planteja la rebel·lia del nen davant uns pares que no comprenen la seva creativitat. I intenten donar a entendre que els nens haurien de fer el que senten en tot moment, ja que les normes de casa limiten molt els joves i no hauria de ser així.

Marina Cuchillo i Luzía Parache